Entre les commemoracions històriques que la Generalitat de Catalunya ha proposat per al 2019 hi ha el centenari de la mort del canonge Jaume Almera. Sens dubte Jaume Almera Comas és el maresmenc més destacat en l’àmbit de la recerca i la divulgació científica. Nasqué a Vilassar de Mar el 5 de maig de 1845, en una casa de l’actual Carrer del Canonge Almera que, a propòsit de la seva persona, duu el seu nom des de 1922.
Almera es doctorà en ciències a la Universitat de Barcelona i en teologia a València. Fou canonge, i professor de geologia i d’història natural al seminari de Barcelona on hi fundà el 1874 el Museu de Geognòsia i Paleontologia que actualment s’anomena Museu Geològic del Seminari. El 1878, Publicà Cosmogonía y Geología; i l’any següent ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona on llegí en l’acte d’ingrés el seu treball De Montjuich a Papiol a través de las épocas geológicas. Entre 1890 i 1913, amb l’ajut de la Diputació de Barcelona confeccionà juntament amb el cartògraf Eduard Brossa el mapa geològic de la província a escala 1:40 000.
Assistí a molts d’altres congressos i adquirí una categoria internacional. Fou el primer científic a exposar les seves recerques en congressos internacionals en llengua catalana defensant, malgrat l’enuig dels seus homòlegs castellans, que el català també podia (com ell mateix va demostrar) ser una llengua moderna i científica.
Presidí, juntament amb Lluís M. Vidal, la reunió extraordinària de la Société Géologique de França, celebrada a Barcelona l’any 1889. El 1907 fou elevat a la categoria de president de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Publicà gran nombre d’estudis monogràfics de geologia comarcal: Descripción geológica y génesis de la Plana de Vich (1906), Memoria sobre los depósitos pliocénicos de la cuenca del Bajo Llobregat (1894-95) i també de geologia local com Nota sobre la presencia del pliocénico superior en San Juan de Vilasar (1895), Excursión geológica dirigida a estudiar las relaciones del grupo de Montgat con el de Vallcarca (1902), Una playa de terreno cuaternario antiguo en San Juan de Vilasar i alguns altres estudis sobre jaciments de minerals i fòssils, amb la col·laboració del paleontòleg Artur Bofill i Poch.
Morí el 15 de febrer de 1919, ara fa cent anys, i el seu funeral fou una manifestació pública de condol, amb presència de milers de persones pels carrers de Barcelona, així com de les principals personalitats de l’esfera de la representació política del moment i de la comunitat científica. A petició de la família les seves despulles foren traslladades a un sarcòfag de l’interior de la capella del cementiri de Vilassar de Mar, on reposen des de 1929.
Al marge dels honors que conreà en vida cal destacar que un tipus de sal descoberta per Llorenç Tomàs i Joaquim Folch duu el nom d’Almeraïta; que el centre d’investigació geològica del CSIC es diu Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera; que l’institut de Vilassar de Dalt duu per nom INS Jaume Almera. Al seu Vilassar natal, l’Associació Amics de Vilassar i l’Ajuntament erigiren un monument en record seu al cap de munt del Carrer del Carme.
Per commemorar els actes del centenari el Centre d’Estudis Vilassarencs ha creat una comissió organitzativa que clourà a la primavera de l’any 2020 amb l’edició d’un llibre i el muntatge d’una exposició.
