Aquest mes celebrem la diada del Primer de Maig. Aquesta data com a jornada reivindicativa de la classe treballadora va ser proposada pel Congrés de la Internacional celebrat a París el 1890.
La jornada esdevé important a partir de commemorar els fets dels màrtirs de Chicago de l’any 1886. Aquesta era una ciutat amb força presència anarquista. Reivindicaven millores laborals, entre elles l’horari de les vuit hores. Hi hagué diferents aldarulls, entre aquests una bomba matà a vuit policies i com represàlia foren detinguts i processats els principals dirigents anarquistes. El procés va commoure l’opinió mundial, ja que la innocència dels condemnats era força evident. Malgrat això, quatre dels acusats foren condemnats a pena de mort. El 1893 es va revisar el procés, amb les irregularitats que s’hi van descobrir, van donar com a resultat l’alliberament dels que encara estaven empresonats i la rehabilitació pública dels qui havien estat penjats.
Com cada any, els sindicats, partits i entitats, proclamen justícia i la recuperació dels drets dels treballadors. Pensem que en aquests moments de crisi econòmica, qui treu la família de les penúries econòmiques és la dona: treballant de cangur, d’ajuda a persones malaltes… això sí, és un treball mal remunerat i sense condicions laborals estables.
En el marc d’aquesta diada, seria bo reflexionar sobre la igualtat de gènere dins el marc de la lluita sindical. El combat contra el neoliberalisme econòmic que ens ha portat en aquesta crisi econòmica, on el principal problema és l’atur obrer i les desigualtats socials i de gènere. Hem de lluitar per un món on els diners no siguin l’objectiu sinó un mitjà per gaudir de benestar familiar i col·lectiu, tant avui com en un futur.
