Miguel Gomes és un dels grans explicadors del contes del cinema europeu contemporani. Així ho demostren films com Aquel querido mes de agosto o Tabú. Un storyteller inventiu capaç de combinar les ficcions més delirants (un home menjat per un cocodril, una comissió de polítics europeus amb ostentosos problemes d’erecció…), amb incursions en el metarelat interpretant-se a ell mateix en el paper de director de la pel·lícula que el públic està veient. Joc argumental que fa que molts dels seus films transitin amb normalitat entre la ficció i el documental. A ningú va estranyar, doncs, l’anunci de una lliure reinterpretació cinematogràfica del clàssic Les mil i una nits, on Gomes mateix es convertiria en un alter ego de Sherezade. Però el projecte de Las mil y una noches (2015) és tan ambiciós a nivell narratiu que s’ha convertit en una pel·lícula de 6 hores i, per facilitar la seva distribució i consum, s’ha tallat en tres parts titulades: El inquieto, El desolado i El embelesado. Gomes situa l’acció al Portugal en crisi intervingut per la Troika europea i es presenta com un director covard condemnat a explicar històries dels seus conciutadans. A partir d’aquí, ficció i documental s’aniran alternant i superposant. Coneixerem, per part dels seus protagonistes, el conflicte d’unes drassanes a punt de tancar, els avatars dels criadors de caderneres de l’extraradi de Lisboa o la història d’un gosset que passa per diferents amos. Inesperadament, però, la fantasia irromp per boca de Sherezade que ens explica històries meravelloses com la de l’assassí rural, l’incendi provocat per un gall o l’explosió d’una balena que ha arribat a la platja. Las mil y una noches de Miguel Gomes és un gran fresc que substitueix les històries originàries de prínceps i princeses perses per altres protagonitzades pels portuguesos que estan vivint la crisi econòmica i les conseqüències de les polítiques d’austeritat aplicades per la Unió Europea.
