Núria Feliu, en els seus actes de suport a l’ANC, esmenta sovint aquella famosa frase d’en Joan Sales «els catalans portem 500 anys fent l’imbècil. Es tracta de deixar de ser catalans? No, es tracta de deixar de fer l’imbècil».
Des que tal asseveració —permeteu-me que així ho consideri— va ser dita, ja n’han passat uns quants més d’anys. I no sé ben bé si per tenir tan assumit allò de «qui dia passa, any empeny», la qüestió és que anem deixant passar els dies, sense aplicar la fàcil solució de deixar de ser imbècils.
A una considerable part de la població de pensament independentista, ens costa entendre que s’esgrimeixi tant l’aspecte social en detriment de la pura lògica matemàtica d’una de les quatre regles bàsiques com ho és la suma. Puc entendre que hom fes campana o tingués la seva ment divagant —coses de l’adolescència— quan a classe de filosofia va irrompre sant Tomàs d’Aquino; ara, d’aquí a posar en dubte que dos i dos són quatre…
Podem discutir si es produiria una major o menor sinergia, d’acord, però no cal que ens convertim en un Aristòtil del segle XXI per arribar a concloure que si introduïm el mot «sumar» dins el pot de la «llei D’Hondt», ho sacsegem enèrgicament i n’esperem la reacció produïda, no n’extraurem una simple suma. El mot «sumar» se’ns haurà convertit en un dels seus sinònims com ara augmentar, incrementar o ampliar.
Per què no sumem, doncs?
Hem començat amb una frase de Joan Sales i acabarem amb una de Napoleó: «Quan vull que un assumpte no es resolgui, l’encarrego a un comitè». Aquí i avui, enganyats, però també de ben segur seduïts i emparats per la democràcia, quan el poble vol que les coses s’eternitzin, les posa en mans dels polítics. Es tracta de deixar de ser demòcrates? No, es tracta de deixar de fer l’…
