Sovint em pregunto, per a què tants i tants s’han deixat la pell lluitant per la democràcia? Per acabar no fent-la servir? Per a convertir-se en una quimera? Per esgrimir-la com a justificació del que és injustificable?
És ben veritat que no sabem valorar el que tenim i anhelem allò que ens és prohibit, que ens està negat, sigui per imposició física o moral. Però, em fa mal admetre-ho. Em fa mal veure com molts pobles oprimits lluiten per assolir la seva llibertat, mentre que d’altres, ja lliures, s’escarrassen per a tornar a ser oprimits. No puc entendre que en països on la democràcia ja forma part dels gens dels seus ciutadans, o fins i tot en els quals haurien de tenir encara molt recent una crua memòria històrica, l’extrema dreta assoleixi esplendorosos resultats. No ho puc entendre.
Tot i així, no és pas el veritable problema de la democràcia aquell resultat que ens pot semblar advers —és una part de les regles del joc—, sinó el mal ús que fem dels nostres drets. No pot ser que davant de la —creia— anhelada llibertat de poder decidir votant, no aconseguim res més que millorar les xifres d’absentisme.
Quan veiem les urnes mig buides, podem enganyar-nos pensant que, cada cop, la més patent decadència de la classe política n’és la conseqüència de la poca afluència. Però no és tampoc aquest el problema. Si aquest ho fos, en uns altres àmbits no es donarien uns resultats tan depriments de participació ciutadana. Parlo de les recents consultes taurines a moltes localitats o d’altres com la de Tortosa, on —sense menystenir el que d’intolerable i salvatge té el maltractament animal— el fet de poder decidir sobre perpetuar un monument a la dictadura, hauria d’haver alimentat, si més no, la participació.
No es tracta d’anar a cercar culpables, es tracta d’assumir la culpa. I la culpa, en democràcia, no és de ningú més que del poble.
