El rellotge de sol de Can Serraclara, Salvador Dalí i Cabrils

Tot va començar amb la preparació de les Jornades Europees de Patrimoni per a l’any 2016. Preocupada per la preservació del rellotge de sol de tarda de l’església de la Santa Creu de Cabrils, d’uns tres cents anys d’existència, vaig realitzar un projecte de restauració que va ser presentat a la regidoria de Cultura, encapçalada per en Xavier Badia, i a l’alcaldessa,  Lina Morales, com a Presidenta del Consell Rector del Museu Municipal.

Com sempre, van reaccionar positivament a la idea i ens van donar suport immediat. Amb la proposta a la mà ens vam adreçar al rector de la parròquia, Mn. Josep Rodríguez, que ho veié amb molts bons ulls. Ell mateix ho traslladà a l’àrea de patrimoni del Bisbat de Barcelona, que donà el vist i plau. Es van escollir dos restauradors de Manresa, els senyors Josep i Albert Mollar, amb una llarga trajectòria en la restauració de rellotges de sol.

Durant tota la setmana del 12 al 16 de setembre, més de 800 persones varen poder veure in situ i en directe la restauració. Però el projecte no acabava aquí. Amb el grup de suport dels Amics del Museu, en Xavier i la Maria Àngels vam organitzar dues rutes guiades a varis dels rellotges de sol del municipi. Una d’elles  finalitzaria amb la visita de la Col·lecció de rellotges de sol del sr. Andreu Majó. Actualment, amb més de 600 tipus de rellotges de sol, és la col·lecció més important que hi ha a Europa i oberta al públic prèvia sol·licitud.

El cas és que vaig començar a inventariar tots els rellotges de sol per tal de fer-ne un estudi. Això em va portar a anar a molts dels domicilis que van obrir encantats les seves portes.  Una bona cinquantena de rellotges, pintats i en ceràmica. Però la passió per aquest tipus de patrimoni em va fer anar més enllà i vaig poder localitzar a partir de fotografies antigues una desena de rellotges dels quals avui ningú en té constància. Una feina apassionant que vaig compartir amb els companys.

La meva sorpresa més gran va ser el rellotge de Can Serraclara, l’actual restaurant de Can Rin. De fet, a Cabrils molts dels restaurants i hotels, puntals de la gastronomia de referència cabrilenca tenen rellotges de sol, alguns d’ells del segle XVIII; i és que tots ells estan ubicats en antics masos o cases residencials: El Mas de Baix, Cal Gras, Can Tosca, Can Rin i l’Hostal de la Plaça.

De Can Serraclara n’havia sentit a parlar al meu avi, nat el 1880, i també la Ramona de Ca l’Auleda, nascuda a casa i que ens l’estimàvem com la nostra pròpia àvia. Ells deien que en Dalí de petit venia a passar els estius a la casa que tots coneixem i que era entremaliat i mogut, i que aquell rellotge tant bonic de la façana l’havia fet ell de jovenet. Van passar els anys i allò va quedar en el record. Quan me’l vaig mirar de tots els costats i vaig poder estudiar la seva iconografia, em vaig donar compte que era un rellotge espectacular, un rellotge de records. Una descendent dels Serraclara, la Maria Teresa, ens ha confirmat que de petits, els pares sempre els havien dit que era un obsequi del pintor i que l’havien fet posar en el capcer de la façana. És més, els pares de l’artista, en Salvador i la Felipa, es van conèixer en aquesta casa. La mare era filla de Vilassar de Mar. Els Serraclara eren una família benestant de Barcelona, titular d’un bufet molt important d’advocats i al mateix temps amb una clara tradició política. Un exemple en són en Josep Maria Serraclara Costa (1862-1938) i el seu germà Gonçal (1841-1945) amb els quals en Dalí hi tindrà un lligam amistós molt fort durant tota la seva vida. També hem localitzat una fotografia d’en Dalí nen amb la seva cosina Montserrat al davant de la casa, de la qual estem mirant que la seva propietària ens cedeixi els drets per a poder-la reproduir. Pensem que es tractaria d’una fotografia realitzada pel mateix Josep Maria Serraclara Costa, que va fer fotografies espectaculars de Cabrils, totalment inèdites i que el dia 11 de novembre a dos quarts de vuit del vespre en Joan Sala Grau, presentarà al museu en format llibre, juntament amb una exposició d’algunes d’aquestes fotografies inèdites.

No hi ha cap dubte doncs que el pintor tenia una estima molt especial per a la família i la casa on hi va estiuejar durant la seva època d’infantesa i adolescència. En el llibre de Gibson, Dalí confessa  que una vegada, de petit va donar una empenta a un nen del poble amb qui jugava, per fer-lo caure d’un pont baix, pel fet de que això li feia gràcia. L’altre fet simpàtic va ser quan un bon dia guaitava d’amagat una dona, que als seus ulls era molt bella, orinant al mig d’uns horts. Quan la dona se’n va donar compte ell no se’n va poder estar de continuar observant alhora que deia, “una vergonya mortal m’aflorava a la cara amb el flux i el reflux de la meva sang desbocada”.

Des de fa uns mesos, estem en contacte amb la Fundació Gala-Dalí a qui vam fer partícips de la descoberta enviant tota la informació resultat de les investigacions. Val a dir que no en tenien cap mena de constància i restem a l’espera de la seva visita a Cabrils.