Podriem comparar l’adolescència amb el “florir de la vida”? Els experts afirmen que en poc temps, quan esclata la primavera, ai no!, vull dir, la pubertat i l’adolescència humanes, no ens queda cap cèl·lula de les que teníem abans, tot s’ha renovat.
Però, i si aquesta renovació es fa en un medi altament perillòs amb poques referències de l’entorn excepte la por a no poder sobreviure, i la imposibilitat d’esperar ser ben rebut per l’entorn, és a dir, es fa fugint del propi país per anar a parar a no sé on (un camp de refugiats, la carretera, el mar… etc)?: Aquest és el drama d’una adolescència que tenim a prop.
Bé, darrerament ja sembla que sigui més lluny.Després de les manifestacions a favor de l’acolliment d’immigrnats de fa unes setmanes, sembla que el tema ha deixat de ser “interessant”, tot i que no hagin aparegut solucions reals, o almenys no ens les han comunicat o no semblen de l’interès de polítics i informadors, o són massa díficils de resoldre (?).
L’adolescència i la joventut són ambdues etapes constituents, d’una banda de la pròpia intimitat (qui sóc, qui són els altres, pares, germans, mestres, etc.); i de l’altra, de la progressiva participació a la societat (treballant i cuidant) i al món que ens toca viure.
No costa gaire imaginar que els nois i noies immigrants ho tenen difícil: la seva identitat té un missatge permanent: sóc un/una que fuig? I com seré rebuda, en el sentit social allà on vaig? M’acceptaran ? O em rebran com un intrús?
Les respostes que es puguin donar a aquestes preguntes en les diferents formes que poden prendre, són generadores d’algunes ansietats bàsiques, que moltes vegades no es curen mai i sobre les que aquests joves han de construir el seu imaginari interior.
Aquest imaginari interior el conformen la progressiva definició d’un mateix i les respostes a la pregunta: com qui vull/puc ser? I això crea una mirada enrera, cap al nen/a que has sigut i ja no vols ser, i sobretot, cap aquests adults que… de fet en el cas de la immigració, no tenen cap futur.
Les investigacions en neurociència ens mostren les capacitats de neuroregeneració que té el cervell humà durant tota la vida, però també ens mostren les conseqüències de la manca de nutrients i d’experiències en moments precisos del desenvolupament. També sabem que la privació emocional pot comportar pèrdua de capacitat de simbolització i la necessitat d’utilitzar defenses primitives. Si el noi o la noia recorre a mecanismes de defensa molt primitius per fer front a l’ansietat, aquesta identitat pot quedar molt alterada, donant lloc a falses identitats o a un fals jo .
Segons els experts en l’atenció als adolescents (per exemple l’Equip d’Atenció al Menor de Sant Pere Claver a Barcelona, entre altres), el jove migrant pot fer una fugida endavant mostrant-se molt més gran del que és acceptant maneres de fer agressives, o submisses, com una falsa adaptació al nou medi, així com formes de depressió postergada i altres formes d’ansietat i patiment mental intolerables per la pròpia persona, que s’integren en el seu “sistema mental”.
Així doncs, una altra tasca important en l’adopció dels migrants, hauria de ser l’atenció a la salut de molts dels seus joves i adolescents, de manera que la primavera de la vida no esdevengui la tardor/hivern mental de molts nois i noies migrants.
