‘Incerta glòria’ ha passat a la història com una de les produccions catalanes més esperades i més cares. El problema, però, és que malgrat que estem parlant d’un cinema català i una produtora, Isona Passola, que apunten alt, i el resultat final, després, no està a l’alçada de les expectatives generades.
En primer lloc perquè, tot i la gran campanya patriòtica publicitària, la recaptació de les dues primeres setmanes no supera els 400.000 €. Serà molt difícil aconseguir un nou boca-orellla, com en el cas de ‘Pa negre’, que permeti recuperar els 3’7 milions d’euros invertits, si bé és cert que entre recaptació i subvencions tampoc s’enfonsarà la cinematografia catalana.
El segon argument que juga en contra del film ‘Incerta glòria’ vindria a ser el seu principal atractiu: l’adaptació d’un dels clàssics moderns de la literatura catalana. Les adaptacions literàries són sempre un problema i més quan es tracta d’una obra cèlebre i molt admirada. I és que el cinema, davant el text, té un problema de format: el material d’un llibre són paraules i el d’una pel·lícula, les imatges. Una qüestió que semblava resolta amb l’elecció d’Agustí Villaronga com a director. No és el primer cop que Villaronga se’n surt convertint en imatges un text, com ja demostrà a pel·lícules com ‘Pa Negre’, de l’obra d’Emili Teixidor i ‘El Mar’, de la de Blai Bonet.
Villaronga també és un encert alhora en la recreació de passatges foscos, com ja va fer a la demolidora ‘Tras el cristal’. El problema aquí ha estat l’excessiva dependència de la novel·la de Sales, un intent desesperat dels guionistes per impedir les (inevitables) crítiques dels seguidors del llibre.
La posada en escena d’’Incerta glòria’ queda llastrada per l’excés de diàlegs que resten autonomia visual. Una adaptació, per altra banda, que perd força en sacrificar l’estructura narrativa original, en favor d’un tractament lineal i pla.
