De fet, naixem depenents de l’entorn, de tal manera que si no ens ajuda ningú, morim. Ei, però això no és del tot veritat: el nadó, amb els seus plors és capaç de dir on és, i llavors… algú el salva de la brossa on havia estat llençat (cas real de no fa gaire).
Naixem dependents, però amb una progressiva tendència cap a deixar de ser-ho, tot i que la recerca d’independència sobretot a la infància, no és més que la recerca de noves dependències.Depenem de la mare, del pare, dels germans, dels amics i de la família, tot i que aquesta hagi desaparegut o hagi tingut molts entrebancs i dificultats.
De tota manera, si ens fixem en el procés evolutiu humà, hi trobem grans avantatges: les observacions acurades de les actituds dels nadons ens mostren com el plaer obtingut en l’alletament, es perllonga en els moviments bucals un cop acabat. Un plaer, per tant, amb unes conseqüències grandioses sense gaire esforç.
Però quan la cosa es complica i els pares comencen a demanar “resultats” i contraprestacions a la dependència (justament pel plaer que els comporta veure com ens fem independents), aquest model infantil es va transformant en quotes més baixes de plaer i quotes més altes de “condicions d’obtenció d’aquest plaer”.
Així comença el camí cap a la independència: caminar, menjar i dormir solets, callar, retenir i escoltar, estudiar i jugar. El joc, com a eina de relació i plaer és una troballa infantil cap a la independència. Fins que arriba l’hora de la veritat en relació al propi plaer i el que podem donar: “Ens independitzem” de la família, per fer-ne una nosaltres i sentir-nos, per fi… Independents! O depenents d’algú que pot donar-nos més plaer o un plaer diferent en reciprocitat, compartint la independència mútua.
Independitzar-se, doncs, hauria de ser per créixer socialment i personal. No fer-ho ens mostra poca capacitat per créixer i estimar. No comprendre la demanda d’independència social i emocional, efectivament, suposa força immaduresa psicològica, social i política.
