Amb La favorita, el grec Yorgos Lanthimos signa la seva pel·lícula més mainstream, la que el donarà a conèixer entre el gran públic. Lanthimos és un director interessat en els mecanismes de relació entre els humans i alhora la seva perversió ja sigui per una mala gestió o manipulació interessada de les emocions. Així ho ha fet amb cintes com Canino, on reflexiona al voltant de la idea actual d’educació davant la incompetència d’una família per tirar endavant els seus fills. De seguida va fer el salt internacional i va presentar Langosta, una polèmica cinta sobre les relacions de parella i la solteria, en el rerefons d’una societat heteropatriarcal.
Ara, com ja s’ha dit, presenta la seva pel·lícula més comercial amb estrelles de cinema i nominacions als Oscar. Però Lanthimos segueix fidel als seus principis de filosofar sobre el món. A La favorita, centra la seva atenció a les relacions de poder a la cort d’Anna Estuard, però no és una pel·lícula d’època a l’ús, d’aquelles on destaca la fotografia i el vestuari (tot i que d’alguna manera també són importants). L’atenció es centra en la rivalitat de dues dones de companyia de la reina que opten pels seus favors, ja que les dues volen ser les afavorides. Les dues competeixen tan desmesuradament per influir en la reina que acaben reduint les decisions polítiques de la cort en un afer de llit (Anna Estuard era Lesbiana i havia perdut 17 fills). Pactes polítics amb lords, matrimonis secrets i altres intrigues de la cort que Lanthimos posa al costat de curses de llagostes o conills escampats per palau. Tot un repertori de situacions que Lanthimos posa en escena d’una manera grotesca, ridícula i, sovint, distorsionada amb lents gran angulars que creen efectes òptics al·lucinògens o amb moviments de càmera sobtats, bruscos que trenquen qualsevol intent esteticista (tot i que en el seu món tancat també són una forma d’esteticisme excèntric). Menció apart mereixen les tres sensacionals protagonistes: Olivia Colman, com la desorientada reina i les dues dames de companyia, a càrrec d’Emma Stone i Rachel Weisz. Les tres sabien que La favorita no era una pel·lícula típica i han aportat ambigüitat, mala llet i ironia a les seves interpretacions. Impossible decidir quina és la millor.
