Nacho Vidal i Franceska Jaimes, experimentades estrelles de cinema porno, interpreten a la vida real el seu paper més complex: són els pares d’Ignacio, un nen que de ben petit se sent nena. Me llamo Violeta, és un documental que mostra, a través de diverses declaracions de la parella, com va anar el procés d’acceptació des que Violeta va començar a verbalitzar els seus sentiments fins que Nacho Vidal es va convertir en defensor mediàtic de la transsexualitat arran de la circulació de l’autobús d’Hazte Oír.
Tots aquests esdeveniments estan perfectament il·lustrats amb imatges que inclouen des d’enregistraments personals de la família o fragments de programes televisius. Me llamo Violeta comença amb un càsting de nens que interpretaran la jove Violeta en les vessants de nen i nena. La idea dels directors és usar un actor o actriu per reconstruir algunes escenes de la vida de Violeta ja que Fiscalia els va recomanar que seria convenient, pel respecte a la intimitat, que el rostre real no es fes públic. L’escena, però, també s’aprofita per parlar de la identitat de gènere i els rols. Es fan preguntes sobre diversitat, heteronormativitat… i els infants responen amb llibertat. I, a vegades, les seves respostes ens sorprenen per la franquesa i l’absència de prejudicis. Demostrant que en el tema de la transsexualitat (i la diversitat afectiva, la dissidència corporal…) els adults repetim moltes coses apreses.
El documental no perd l’oportunitat per fer un petit repàs de la història de la transsexualitat al nostre país des de la dictadura fins l’actualitat. De l’època en què les trans (i no únicament elles) eren incriminades per la llei de ‘vagos y maleantes’ en donen fe Carla Antonelli, socialista i primera diputada trans i Silvia Reyes, una de les dones que més ha patit la repressió franquista (i també els primers anys de la democràcia). També trobem altres casos de joves transgènere en trànsit o el testimoni d’uns pares que van perdre el seu fill. En tot aquest context, la tranquil·litat amb què Violeta viu la seva transició vindria a representar el futur. Així ho entenen els seus directors, David Fernández de Castro i Marc Parramon, quan, al final de la pel·lícula, fan escriure a les altres protagonistes una carta a la Violeta on li donen ànims i l’encoratgen a continuar endavant.
