Torno a escriure seguit. Sense punts i a part. Utilitzo comes per no ofegar-me. Punts i comes per esponjar alguns caràcters entre tant punt i seguit. Tinc por de deixar massa espai entre línies, no fos cas que perdés consistència el text. La tipografia: règia, ara cal transmetre la deguda honorabilitat. Ja hi ha hagut prou pretèrites pàgines de disbauxa. El llibre n’està ple a partir del capítol tretze o catorze. Del quinzè al vint, crec que són d’obligada lectura per entendre el perquè de la trama que segueix després. És a partir d’aquest punt que el relat agafa embranzida. Com de lluny queda ja la primera, ara que estic just acabant d’escriure la segona part. Aquells primers fulls plens d’incipients gargots. Aquella lectura complicada per la cal·ligrafia maldestra, fruit d’uns dits i un canell encara no avesats a sostenir un llapis. Aquelles paraules espontànies que brollaven ingènues, tendres, innocents, despreocupades. La malícia vindria després, potser com a resultat lògic de la consciència d’estar escrivint. La segona, tot i tenir-la ja gairebé enllestida, no he decidit encara quants capítols l’allargaré. Però, sí que tinc clar que no em puc adormir massa, que ja toca anar pensant en com encarar la tercera amb èxit. Aquesta última, més que por, fa respecte. El fil conductor hi és, però per molt ben trenat que estigui, hi ha molts llibres que en la darrera part es perden. És ben cert que l’experiència alimenta el cervell, però la memòria es cansa. I per imprimir força al desenllaç, calen els records. Ignoro quant gruixuda acabarà sent l’obra, si la tercera part tindrà o no una extensió similar a les dues anteriors, si serà de fàcil lectura, si l’arribada al punt final serà previsible o sobtada. Clar que no sé a què ve tanta preocupació, si de fet, com passa amb tots els llibres, l’última paraula no acaba sent mai de qui els escriu, sinó de qui els edita.
Ves quines coses més estranyes m’ha dut a pensar, això de fer seixanta anys.
