Exposició a la Fundació Palau, a Caldes d’Estrac. Fins el 19 de setembre
Aquesta exposició és un cant a l’amistat i a l’amor a la terra. De com les relacions poden esdevenir fructíferes i enriquidores per a tots els actors d’aquest viatge intens i no gens fàcil, iniciat durant la immediata postguerra i que va unir dos escriptors com Joan Perucho i Josep Palau i Fabre a través de l’admiració pels dos artistes més potents del moment, Joan Miró i Picasso. Aquesta és una història de passions desbocades, comissariada per un altre apassionat i bon coneixedor de la literatura catalana més recòndita del segle XX, Julià Guillamon. Ha comptat, també, amb la col·laboració de l’expert en Picasso Eduard Vallès, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i conservador del MNAC que, a més, fou el primer director de la Fundació Palau.
D’un roig encès
voldria les cançons.
D’un roig encès
voldria la vida.
D’un roig encès
tots els amors.
Així comença la cançó que el 1971 Raimon va dedicar a Joan Miró i que inspira el títol d’aquesta exposició que s’havia d’emmarcar dins la commemoració de l’any Perucho el 2020, any per oblidar. També és el títol d’un documental que J. M. Martí Rom va fer el 1979 sobre l’estada de Miró a Mont-Roig del Camp. Un documental que vam poder veure a la Fundació fa pocs dies: “D’un roig encès. Miró i Mont-Roig”.
El roig és, doncs, un dels protagonistes, com a símbol d’aquesta passió compartida. Cartes, fotografies com les de Xavier Miserachs i Leopoldo Pomés, testimonis dels viatges a Horta de Sant Joan, obra gràfica, llibres d’artista i llibres il·lustrats, obres d’art, edicions clandestines, perdius guisades de Calaceit, dedicatòries, articles… són els fils conductors d’aquest intens viatge.
Josep Palau i Fabre i Joan Perucho es coneixen a la Universitat de Barcelona, acabada la guerra civil i, tal i com ens explica Julià Guillamon, busquen alguna sortida d’aquella grisor que impera després de què una dictadura que semblava que havia de durar quatre dies, s’imposa. Així és com coneixen a Joan Miró, de qui Palau i Fabre en demana la col·laboració per il·lustrar la seva revista clandestina Poesia (1944-1945).
Palau i Fabre marxa a París el 1945 per fugir d’aquell panorama desolador i per conèixer Picasso, cosa que aconsegueix el 1947. Perucho acaba la carrera de jutge, ofici que exerceix en indrets tan allunyats de la vida cultural barcelonina com ara Gandesa. Aquells paisatges són inspiradors per a l’obra literària de Joan Perucho i hi convidava els seus amics. Així, amb Josep Palau i Fabre i altres fan un viatge a Horta de Sant Joan, per retrobar els paisatges que formen el jove Picasso i que aquest recorda amb la famosa frase: “Tot el que sé ho he après a Horta”.
