Es diu que som el que mengem. També que som el que pensem. Finalment,el que més ens defineix és el que fem i com ho fem. Però, realment som així?
Una part dels nutrients que ingerim passen a formar part del nostre organisme i configuren el nostre cos —per això se sol dir que som el que mengem—. Una de les conseqüències és que, si l’alimentació és sana i equilibrada, en general estarem més saludables que si no ho és. Però, som prou conscients d’això? Mengem com pensem o ho fem sense pensar? En massa ocasions, es menja i es beu induït de manera subliminal pels estímuls publicitaris, influències de l’entorn, la fàcil accessibilitat a aliments brossa, o per impulsos emocionals compensatoris de la manca d’afecte, excés d’exigències i problemes, ansietat, solitud, tristesa, avorriment…
El psicòleg Leon Festinger, va emprar el terme dissonància cognitiva per definir quan algú té un comportament que entra en conflicte amb les seves creences. Pensa una cosa i en fa una altra. Aquesta incongruència crea una tensió interna que la persona intenta apaivagar modificant el seu pensament, ja sigui en forma d’autoengany, de canvi interessat justificant l’injustificable, o generant una nova creença que harmonitzi amb el seu comportament. Quan els nostres pensaments, idees i emocions, harmonitzen amb la nostra conducta i el que fem, ens sentim més bé i més tranquils.
Més enllà, però, del que mengem, pensem i fem, queda la incògnita de com som realment. No hem de confondre el que som amb com som. Les creences, pensaments i conductes, estan induïts, influïts i configurats per molts factors externs, socials, culturals, econòmics, educatius, ambientals… El que som pot ser una màscara.
Hi ha persones que són molt sensibles, però van ser educades per afrontar la vida amb exigència, fermesa, valentia, competitivitat, pragmatisme, ambició, fredor i fins i tot amb certa agressivitat. Aquestes persones —des de la seva infantesa—, han fet un esforç per adaptar-se a aquestes exigències i no se les ha permès ser elles mateixes. Solen patir una dissonància cognitiva intensa, existencial, perquè ja no només son els pensaments, sinó els sentiments més profunds, els que no concorden amb les seves conductes, activitats, feines… Aquestes persones necessiten redescobrir-se i passar a ser com són en realitat. De fet, tots ho hauríem de fer una mica això, no?
