Les conseqüències polítiques de l’urbanisme són extremadament rellevants, però per alguna raó que no acabo d’entendre sovint tendim a infravalorar les relacions entre espai urbà i comportament polític. Això és especialment greu quan des dels camps de la ciència política i la sociologia hi ha cada vegada més evidència que assenyala com les característiques de l’espai urbà influeixen decisivament en el comportament electoral dels ciutadans i, més en general, en la participació política dels ciutadans.
És evident que a les darreres dècades del franquisme els nuclis urbans a les àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona van créixer a una velocitat vertiginosa. Els nous barris van créixer acumulant una altíssima densitat de població i, a la vegada, amb dèficits importantíssims de planificació urbanística. Els moviments migratoris eren majúsculs i el règim franquista no tenia incentius en promoure un creixement ordenat. En alguns casos, aquests nous barris van créixer desconnectats de la trama urbana preexistent. Fins al punt que un dels reptes més importants –potser el més rellevant des d’un punt de vista social– dels nous ajuntaments democràtics, a partir dels anys vuitanta, va ser el de recosir la trama urbana i el teixit social de les ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona. La llarga ombra del franquisme i el seu urbanisme excessiu van suposar un repte enorme per la cohesió social els primers anys de democràcia. Aquests nous barris dels anys seixanta i setanta es caracteritzen encara ara per baixos nivells de participació política.
La qüestió és que aquell urbanisme desordenat del tardo-franquisme no va ser fruit d’una decisió política en democràcia sinó una mala jugada més del franquista. Tot això sobta quan avui tornem a observar uns models de creixement excessius que recorden –en alguns aspectes, com ara la desconnexió social– aquell model desordenat. La diferència és que avui els models són fruit d’una decisió política deliberada i responen també a les preferències polítiques de la ciutadania. Amb refereixo per exemple al model de creixement de l’àrea metropolitana de Madrid –que observem a tota la conurbació metropolitana de la capital espanyola i també a les noves perifèries de ciutats com Saragossa– que alguns autors com Jorge Dioni han descrit com La España de las piscinas. Aquest és un model urbanístic que es caracteritza per una gran quantitat de nova construcció amb falta de connexió amb la trama urbana; és a dir models periurbans sense espai i serveis públics, pensants sovint com a pisos dormitoris. Per tant, són àrees on previsiblement els nivells de capital social i teixit associatiu seran baixos. De fet, són models urbans que busquen en si mateixos l’aïllament.
Ara, però, no es tracta d’una mala passada del franquisme. Aquesta vegada el model urbanístic mancat de cohesió social és el resultat d’una correspondència entre les exigències de les aglomeracions urbanes a les economies modernes amb les preferències polítiques dels propis ciutadans. Ara són uns ciutadans amb recursos que busquen no només un habitatge de qualitat sinó que decideixen ells mateixos “desviar-se” de l’entramat i teixit social i opten per privatitzar bona part dels serveis. És a dir, prefereixen la terrassa i el gimnàs privat, sovint presents a la pròpia finca de nova construcció. El mateix passa amb l’accés als serveis, es dona un procés de substitució dels serveis de salut i educatius públics pels privats. El risc d’aquest model urbanístic i social, però, és que la falta de cohesió social impulsi encara més l’apatia política o, fins i tot, el creixement dels partits d’extrema dreta. Més encara quan vivim un temps on desapareixen els “intermediaris” de la política, com bé diu Ignacio Sánchez-Cuenca al seu últim llibre. Qui cosirà, d’aquí un temps, el que ara s’esfilagarsa?
