Existeix una creença bastant estesa que separa els esports d’entre les variables d’anàlisi d’una societat. Però, no són els esports productes socials hereus d’una cultura política i que reprodueixen rols, actituds i dinàmiques socioeconòmiques?
El futbol, per ser el més majoritari al nostre país, sempre ha acaparat una gran quantitat de crítiques d’un sector de la població que no l’ha viscut des de l’afició, ni la participació. Es diu que és violent, masclista, racista, pejorativament competitiu i capitalista, ja que mou quantitats ingents de diners, recursos i favors polítics, tal com manen les lleis del lliure mercat. I tenen raó, hi ha baralles, s’ha exclòs a la dona, se senten càntics racistes i s’enduen les competicions internacionals a països com Qatar, que tenen tant petroli com vulneracions de drets humans.
Fa poc menys de 10 anys ha aparegut un brot verd que per a molta gent és l’última esperança per salvar un esport ferit: el futbol femení. Estem assistint al naixement d’un esport que té l’obligació no només d’igualar homes i dones, sinó d’erigir uns nous pilars. És l’oportunitat de fer-ho de nou, de fer-ho bé.
Des del futbol base, puc parlar de l’experiència pròpia al CE Premià de Dalt, un club on tant la secció masculina com la femenina estan treballant en salvar el futbol. Sobre la gespa del Municipal de Premià de Dalt s’ha col·locat als jugadors i jugadores al centre, tot gira entorn del seu benestar i felicitat. I gràcies a una metodologia esportiva associada als valors positius de l’esport, s’estan construint equips humans i guanyadors.
No sé si mai ho han viscut, però els partits de les 9 del matí al club del poble, el bar del camp preparant els primers cafès i entrepans, el delegat pintant les línies i inflant les pilotes, una colla de trastos que la camiseta els fa de faldilla… Això és futbol, i és aquí on estan les oportunitats de fer-ho bé.
