Aquest estiu hem descobert les noves estratègies del Hollywood per mantenir-nos enganxats. A la Meca del cinema s’han adonat que les sèries estan triomfant a tot el món i han decidit trossejar el films. Hi ha antecedents, relativament justificats, com El senyor dels anells o el capítol final de Harry Potter. Ara, però, comença a ser tònica en els blockbusters. Ho hem pogut comprovar amb Dune, Spider-Man: creuant el Multivers i ara Misión imposible: sentencia mortal. Parte 1 (sort que aquesta, com a mínim, ja avisa al títol).
Aquest nou llirament de Misión imposible, el setè ja sense comptar la sèrie, és també un nou vehicle de lluïment per a Tom Cruise que, és un tòpic ben cert, es resisteix a fer-se gran com ja va demostrar a la continuació de Top Gun. Aquí és, novament el protagonista absolut d’un film de més de 160 minuts. Una adaptació als nous temps és que han augmentat i millorat qualitativament el personatges femenins (com de lluny, per sort, les noies Bond). En aquest cas en tenim dos de potents que interpreten Hayley Atwell i Rebecca Ferguson. Sense oblidar les comparses ajudants del protagonistes en el més estil Disney que tornen a recuperar Ving Rhames i el poc aprofitat Simon Pegg.
De la direcció de Mision imposible: sentencia Mortal s’ha encarregat Christopher McQuarrie, responsable de títols d’acció com Segrest infernal, Valkiria o els darrers capítols de la nissaga protagonitzada per Tom Cruise. I s’ha de dir que el film és una muntanya russa narrativa que combina, amb bastant encert, moments d’acció (persecucions vàries, destrosses aleatòries a diferents ciutats, trens que descarrilen…) amb d’altres més íntims (cal recordar la trama de les anteriors pel·lícules) que fan avançar la història. És tan aclapadora i intensa que, un cop ha acabat i ens diuen que és la fi de la primera part, ningú té la sensació d’haver-se quedat a mitges. El problema és, ens prenguntem, si d’aquí a uns dies ens enrecordarem del film.
