Els avenços tecnològics generen sempre dubtes sobre el seu ús i possibles conseqüències. Fins i tot, quan només hi haurà un impacte positiu en la qualitat de vida de les persones, l’ètica reflexiona mirant més enllà de l’horitzó per no deixar de revisar cap de les facetes de la polièdrica realitat que ens envolta. D’aquí la multiplicitat de reaccions que ha provocat un gran èxit mèdic: el primer nadó a Espanya nascut d’un úter trasplantat.
El naixement d’en Jesús va ser una gran notícia mediàtica. La Tamara, una dona que va néixer sense úter a causa d’una malformació congènita, va tenir un fill a l’hospital Clínic de Barcelona. L’assaig clínic en el qual havia participat havia aconseguit fer realitat el seu desig de ser mare. La seva germana, que ja havia tingut fills, va decidir ser la donant. A finals del 2020, l’hospital va intervenir la germana i posteriorment trasplantava l’òrgan a la Tamara. El primer pas va ser l’arribada de la menstruació i, després, l’embaràs. En Jesús va venir al món envoltat de càmeres i d’aquells professionals que ho havien fet possible. Flaixos i llàgrimes d’emoció per a una fita històrica. Però més enllà del titular, el procés no ha estat exempt de riscos i controvèrsia.
Per començar s’ha tractat d’una donant viva que tenia un vincle sentimental amb la receptora. I, encara que la primera ja no volgués l’úter, viure sense disposar-ne té implicacions en la salut femenina. La intervenció quirúrgica, amb un grau de complexitat molt elevat i que va durar unes deu hores, també hauria pogut tenir efectes no desitjats. Respecte de la protagonista, es tractava d’una dona sana sense la necessitat de cap trasplantament que ha hagut de passar un temps prenent immunosupressors.
La Tamara s’ha hagut de sotmetre a un procés de fecundació in vitro i ha tingut, almenys, un avortament. Un cop arribat l’embaràs, el fetus s’ha desenvolupat durant el tractament immunosupressor. Hi ha hagut una preeclàmpsia i la necessitat de cesària. A més, en Jesús va ser prematur, va pesar un quilogram, va haver de ser ingressat a l’UCI i va sortir de l’hospital necessitant oxigen i amb una sonda nasogàstrica. Davant aquest escenari, no són pocs els conflictes ètics que es posen sobre la taula: des de la intervenció sense causa mèdica motivada per desitjos fins al lligam emocional entre donant i receptora. I tot això sense oblidar el protagonista més vulnerable: el nadó.
El cas d’en Jesús no és el primer al món. I segons ha compartit la institució sanitària de Barcelona, hi ha altres dones a l’assaig que podrien estar esperant fills. Les veus crítiques no s’han fet esperar. Es fan aquests assajos amb la finalitat de promoure la qualitat de vida de les dones? S’està posant el desig de ser mare per sobre d’altres necessitats bàsiques sanitàries que tenen les persones i que no estan cobertes? És acceptable que el nadó hagi de córrer tots aquests riscos? No existeix el dret a ser mare, però si una societat pot fer realitat aquest desig i una dona adulta decideix lliurement seguir aquest procediment… per què no? En tot cas, es podria debatre si, en un món amb recursos limitats, els costos els hauria d’assumir el sistema públic. En un curs intermedi, es podria decidir valorar cas per cas per assegurar minimitzar els riscos, tant físics com emocionals. De manera totalment contrària caldria repensar l’objectiu d’aquest procediment quan hi ha altres vies de ser mare o quan ser mare no ha de ser un desig que ha de complir el sistema sanitari.
