Ara fa més de 10 anys la Mar Expósito va marxar d’Arenys de Mar per complir el seu somni: el Japó la cridava per estudiar animació. Aquella nena que veia “Sakura, la caçadora de cartes” fascinada a la televisió es va mudar al Japó. Després d’haver après la llengua in situ i d’haver estudiat a una escola d’animació japonesa, l’arenyenca ha creat el seu propi estudi d’anime amb què treballa des de Tòquio. S’hi ha fet una nova vida i, amb ella, parlem dels seus inicis, de com la va rebre la ciutat japonesa i de la indústria del manga.
Vas passar d’una població com Arenys de Mar, a una de les més poblades del món, com Tòquio, per complir el teu somni. Vas dubtar a fer-ho?
Ho veia complicat perquè a Catalunya és estrany veure o conèixer a alguna persona que es dediqui a l’animació. Gairebé no m’ho plantejava perquè no tenia referents en el sector. Vaig plantejar-me estudiar traducció per entendre i traduir mangues o còmics, i finalment vaig fer Comunicació Audiovisual, però em veia que cada cop més el que m’agradava em tornava a l’animació. És estrany perquè sempre he sabut el que volia: dedicar-me a l’animació, però no em permetia tenir el somni. No havia vist a ningú fer-ho. No tenia referents i em trobava a gent que a internet deia que la cultura és molt diferent, difícil d’adaptar-s’hi.
I ha estat difícil?
Sí. Però d’alguna manera o altra ho he aconseguit. El més difícil de mudar-me al Japó era l’idioma. Jo vaig estudiar aquí i, per tant, vaig haver-lo d’aprendre. Ho vaig fer des del Japó, perquè és més fàcil aprendre’l quan hi vius. Has de tenir recursos econòmics i socials com per passar pel filtre. Treballava a temps parcial mentrestant, has de tenir una feina, un lloc on viure i seguretat econòmica per poder-te quedar amb el visat. Després està l’idioma i la seva cultura.
Quin és el xoc cultural més gran que t’has trobat a l’hora de mudar-t’hi?
N’hi ha molts. Un d’ells, que també és un estereotip que més o menys es compleix, és l’interès per treballar. Treballen moltes hores extres: en el contracte pot posar que tens un horari de 9 a 6, però sortir cada dia a les 8. En l’animació encara solen ser més hores, perquè quan ets autònom en aquest sector cobres en funció dels dibuixos que entreguis, no pas de les hores que t’has estat preparant-ho. Per tant, al principi quan trigues moltes hores per un encàrrec es pateix molt. Només es paga el dibuix en si, no la feina. En conseqüència, si no treballes de pressa no tens tants ingressos.
Aquest és un dels motius pels quals t’has fet el teu propi estudi d’animació? Què t’ha fet crear-lo al Japó?
Sí, i per poder triar els projectes, i el preu. El vaig crear al Japó perquè aquí és on tinc més opcions de contactes, d’assistir a esdeveniments. Però tinc gent de l’equip que són d’arreu del món. Crec que es tracta més de trobar les persones adequades que no pas que estiguin a prop teu. Clar que és un inconvenient a l’hora de fer reunions per les diferències horàries. Treballem sobretot per Nord Amèrica, pels Estats Units i Canadà. Però també hem tingut projectes d’Europa i Emirats Àrabs. Parlar altres idiomes i un equip internacional t’obre les portes.
Faig l’animació en estil japonès, perquè he après aquí, però treballo sobretot amb altres països i a Amèrica Llatina, em puc comunicar en castellà que és el seu idioma nadiu. A més, al final he crescut influenciada del manga que veia europeu, per tant, definiria el meu estil com a majoritàriament japonès, però també Disney-Europeu.
“Quan ets autònom a Japó en el sector de l’animació cobres en funció dels dibuixos que entreguis, no pas de les hores que t’has estat preparant-ho. Si no treballes de pressa no tens tants ingressos.”
El manga és un tipus de produccions que ha estat sempre molt present, però que darrerament ens dona la sensació que va en auge. Al Japó, que n’és l’epicentre, com definiries la indústria?
Jo veia “Sakura, la caçadora de cartes” a la televisió. Em va marcar moltíssim, però també havia vist Les Tres Bessones, alguna producció catalana similar. En el Japó tinc una filosofia a l’hora de fer els meus projectes: les històries han de tenir un missatge que pot canviar vides, no les allarguem perquè sí, no promouen ni el racisme, ni l’homofòbia, ni la guerra… i també han d’impulsar el desenvolupament de processos creatius respectant el medi ambient. A més, les publicacions compleixen les expectatives i els termes establerts. Hi ha temes, com els de l’homofòbia, en què la indústria és molt oberta, però quan anem al que realment es consumeix, ja no és tan comú. És un contrast també perquè es consumeix aquest tipus d’animacions, però no fa tanta sensació de llibertat a la societat japonesa. Es pot veure, però no es viu ni demostra públicament.
Ara per ara, t’has fet una vida al Japó. Però, descartes tornar a viure al Maresme?
En alguns casos m’he plantejat sortir de Japó, tanmateix no tornar a Catalunya. M’he plantejat anar a viure al Canadà, a Anglaterra… Per mi, tornar a Catalunya seria molt difícil. Hi ha coses que no tinc a Tòquio: trobo molt a faltar la platja, la natura, el sol… A Tòquio tot és molt de gratacel, però m’hi he fet la vida gradualment. Primer vaig venir per uns mesos, després vaig allargar, però no estava ni em sentia “atrapada”. Crec que el xoc més gran va ser quan els hi vaig dir a la meva família que em casava amb un japonès. Aleshores ja van entendre que no tornaria. Tot i que mai m’han posat cap mena de dificultat ni m’han dit que no em mudés, més aviat m’encoratjaven. Això m’ho ha posat molt fàcil.
