Davant els ensurts que alguns s’enduen en posar a lloguer els seus immobles, els propietaris cada cop reclamen més característiques als possibles llogaters. Fins on cal respectar aquesta selecció?
La crisi de l’habitatge és un dels reptes de la societat actual. Atesa la gran dificultat per adquirir-ne un de propi, el lloguer, tant d’un pis sencer com d’una habitació, és l’única opció possible. L’oferta i la demanda del lloguer augmenten constantment, com també els requisits que imposen els propietaris als possibles candidats. Algunes d’aquestes condicions poden ser raonables i legítimes –com ara assegurar cert nivell de solvència o poder pagar per avançat una mensualitat–, però d’altres, per discriminatòries, s’arriben a considerar pràctiques il·legals –com no acceptar persones d’una nacionalitat, religió o orientació sexual concreta. Malgrat això, sempre queda una franja de grisos on els propietaris posen les seves regles: sexe de la persona, professió, tipus d’amistats, ús que es farà del pis o habitació… És ètic establir aquesta mena de condicions per poder llogar?
Són diverses les experiències recollides en els darrers temps tant a la premsa com a les xarxes: llogaters que s’han trobat amb demandes dels propietaris que els han sorprès o que fins i tot eren impossibles d’assumir. La majoria dels anuncis descriuen la cerca d’un model de persona quasi ideal. Es tracta d’algú autòcton, solvent, que pugui aportar referències tant de la feina com d’altres llocs on hagi estat de lloguer, tranquil, amb una professió reconeguda socialment, preferiblement sense infants a càrrec i solter, que arribi tard a casa i es posi a dormir, que no tingui ganes de gresca, que sigui net i polit. Algunes demandes fins i tot van més enllà: es prohibeix portar familiars o amics al domicili i el propietari hi vol passar de tant en tant a inspeccionar.
En el cas de les habitacions de lloguer, s’arriba a demanar un perfil encara més concret. Entre d’altres, s’han trobat habitacions on només volen noies respectuoses, ordenades o que no els agradi fer safareig. Són molts els professionals del sector que comparteixen el que per a ells ja seria normal, com demanar persones que tinguin estudis superiors, a qui no els agradi la música, que no tinguin al·lèrgies, que es comprometin a cuinar els caps de setmana, que no tinguin gaires andròmines, que no parlin per telèfon dins de casa… Bussejant entre portals immobiliaris, fins i tot es troben propietaris que demanen que no hi hagi cap mena d’activitat sexual dintre de la seva propietat.
Com era d’esperar, moltes veus han reaccionat a les darreres ocurrències dels propietaris. Alguns usuaris de les xarxes han titllat aquesta pràctica com a controladora i invasiva i han qüestionat el dret dels propietaris a limitar la vida privada de ningú. Altres usuaris defensen els requisits i argumenten que es tracta d’una qüestió de respecte, seguretat, tranquil·litat i convivència, i que cadascú pot establir les condicions que vulgui a casa seva. És ètic filar tant prim en el que es demana per fer un contracte de lloguer? Caldria regular aquesta situació?
Es podria considerar que un propietari té dret a demanar el que vulgui per tal de preservar el seu patrimoni, encara que pugui semblar restrictiu i fins i tot abusiu o discriminatori. A l’altra banda de l’espectre, es podrien prohibir aquesta mena de requisits tot respectant els principis d’igualtat i no discriminació alhora que caldria que una autoritat controlés la correcta aplicació de tot plegat. En un camí intermedi, caldria comprendre els mínims que necessiten els propietaris per assegurar la viabilitat del lloguer i el respecte a l’habitatge, però també posar uns límits que no topin amb la vida privada i la intimitat dels futurs llogaters i llogateres.
