M’ha costat fer aquest article –esbossat manta vegades al meu cap, en diferents moments– perquè em dona la sensació que quan ens dediquem a donar gràcies, que és el que faré en les properes línies, és que ens estem acomiadant de la vida; és una d’aquelles coses que tothom només s’atreveix a dir abans de morir-se (sigui per malaltia, sigui per “envelliment normal). O almenys quan ens estem acomiadant almenys d’un cicle vital, d’una feina o d’una col·laboració periodística.
Però no és el cas. Simplement constato que em sento immensament agraït i tinc el desig, la necessitat, d’expressar-ho, de comunicar-ho. Així de senzill, sense cap ànim de ser transcendent, us ho prometo. He pensat que ja era hora de trencar el tabú i expressar agraïment per tot el que tinc, tot el que soc, tot el que m’envolta (que no vol dir que no hi hagi coses del meu entorn que no m’agradin, evidentment). I fer-ho des de la seguretat –relativa, sempre– de trobar-me bé, de no estar-me acomiadant de res sinó disposat a seguir treballant per aquelles coses en què crec demà a les 8 del matí. Demà, demà passat i l’altre.
Per tant, sense més embuts, em dedicaré a fer uns agraïments… perquè sí, perquè em ve de gust.
El meu primer i més profund agraïment és als meus pares, a la meva família “nuclear”. Soc com soc –almenys en un 75%, he calculat algun cop– per com m’han educat (que no vol dir que la meva infantesa fos un camí de roses, tampoc). Però els estic immensament agraït perquè em van donar les bases, em van dibuixar els fonaments, des del quals he pogut construir-me. Sense ells, jo no seria jo. Ho he pensat, ho he rumiat, me n’he adonat cinquanta mil vegades. I vull que quedi clar.
Estic immensament agraït a tota l’anella concèntrica que hi ha al voltant de la família nuclear, la família “extended” que es pot estirar fins molt enllà –fins on es vulgui, de fet–, on podríem incloure també tots els meus amics, tots els meus companys i tots els meus saludats, que sortosament són molts. Sense ells, jo no seria jo. Ho he pensat, ho he rumiat, me n’he adonat cinquanta mil vegades. I vull que quedi clar.
Estic immensament agraït a la família construïda, està clar, és a dir, la meva dona i els meus fills, que són els que m’aguanten i em viuen (espero que per bé, també, almenys una part del temps). Ells constitueixen ara mateix el nucli de la meva vida i a ells dedico una bona part del meu temps, potser fins i tot massa, per la por de què els meus fills en el futur no puguin escriure un article com aquest. Sense ells, jo ja no seria jo. Ho he pensat, ho he rumiat, me n’he adonat cinquanta mil vegades. I vull que quedi clar.
Estic immensament agraït a tots els companys periodistes dels qui he après l’ofici i amb els que segueixo treballant a dia d’avui, amb alguns dels quals ja fa més de dues dècades, cosa que comença a fer una autèntica basarda. En particular als meus “pares periodístics”, que em van ensenyar moltíssimes coses a banda de l’ofici: a parlar per telèfon, a anar a un acte públic, a tenir l’actitud del periodista crític i compromès. Sense ells, jo no seria (ni hauria estat) jo. Ho he pensat, ho he rumiat, me n’he adonat cinquanta mil vegades. I vull que quedi clar.
Estic immensament agraït a la gent que m’acompanya en els projectes que faig, diguem-ne que “als que mano”, als que ara estan sota les meves ordres, que vol dir també que pateixen la meva bogeria creativa i el caos (pretenc que ordenat) en què visc. Alguns d’ells, sense que jo me n’hagi adonat amb anterioritat, em diuen que una paraula, un gest, un comentari… els ha servit per avançar en la seva, de vida, cosa que ja em sembla al·lucinant. El que no saben és que segurament soc jo qui ha après de la seva innocència, de la seva voluntat d’aprendre, de la seva humilitat. Sense ells, jo no seria jo, tampoc. Ho he pensat, ho he rumiat, me n’he adonat cinquanta mil vegades. I vull que quedi clar.
Doncs sí, estic immensament agraït i aquí ho deixo consignat, sense por i sense vergonya (bé, una mica). He tingut (tinc) molta sort; em sento francament afortunat, que no vol dir que jo actuï per a fer que passin les coses que tinc ganes que passin. Em sento moralment obligat a dir-ho davant l’onada de cinisme, de pessimisme (no dic que documentat, no dic que informat) i de malestar que veig al meu voltant. Això no significa que no tingui problemes, que no tingui fòbies i angoixes, que no tingui dificultats, a vegades greus. Les tinc i moltes, sincerament. I quan ha convingut he tingut el coratge de demanar ajuda.
Però una cosa no treu l’altra. Estic agraït a la Vida amb majúscules i ho vull escriure. Ho faig també perquè sé que hi ha molta gent al meu voltant que no se sent tan afortunada com jo i, per tant, em sento també en deute amb ells, d’alguna manera. No penso renegar de la meva fortuna, evidentment, però em sembla necessari admetre que jo la tinc precisament perquè molts d’altres no se senten així.
I ja està; amb un punt de vergonya tanco aquest article que segurament en el futur em farà posar una mica vermell però que avui sentia necessitat de deixar fluir.
