No es sol parlar de la mort si no és necessari o inevitable. La mort, però, és part intrínseca del cicle vital: sense vida no hi ha mort. Per tant, el sentit de la mort és, precisament, la vida (una vida biològica que s’acaba). En canvi, el sentit de la vida no és la mort, sinó quelcom més complex, immens, sublim i misteriós (una vida que transcendeix). Mahatma Gandhi sintetitza l’essència d’aquest dilema existencial així: “Si la mort no fos el preludi a una altra vida, la vida present seria una burla cruel”.
Persones molt sàvies han buscat respostes a aquest misteri, conscients de que tenir-les, pot alleujar el patiment i la por que sol provocar la incertesa de la mort. I ens les han transmès, com Plató: “Quan la mort es precipita sobre l’home, la part mortal s’extingeix; però el principi immortal es retira i s’allunya sa i estalvi”, o com Marc Aureli: “Morir no és altra cosa que canviar de residència”. Per a molts, aquestes respostes no passen de ser simples creences irrellevants, per a altres, en canvi, poden ser suficients per creure i sentir.
La Dra. Elisabeth Kübler-Ross (1926-2004), psiquiatra que va dedicar gran part de la seva vida a les cures pal·liatives de moribunds, preparant-los per a la mort i ajudant en els processos de dol, donant consol i esperança per alleujar el dolor d’aquells moments, va dir: “La mort no existeix, la gent només mor quan l’obliden, si pots recordar-me, sempre estaré amb tu”.
A l’any 1975, el Dr. Raimon Moody, metge psiquiatra, va publicar Vida después de la vida. Va ser un boom. Un abans i un després, per la serietat i el rigor amb què va donar a conèixer sorprenents testimonis de persones que havien tornat d’una mort clínica: explicaven que havien vist el seu propi cos inert des de dalt, les maniobres que feien els metges intentant tornar-los a la vida, el que deien i feien persones que estaven en altres sales, la presència de familiars morts, la visió d’un túnel i d’una llum al final d’aquest, amb una sensació infinita de pau… Aquí es va començar a parlar del concepte Experiència Propera a la Mort.
Quasi mig segle desprès, el Dr. Sans Segarra, prestigiós cirurgià, ha publicat La Supraconciencia existe: Vida después de la vida, amb potents afirmacions basades en l’anàlisi de l’evidència empírica observada en les experiències properes a la mort de pacients seus: “La mort no existeix. No és el fi de l’existència”. Defineix la supraconsciència com una forma de consciència que existeix més enllà del cos físic i la ment.
És tranquil·litzador entendre així la mort. Però, si aquesta pot esperar, millor: primer hem de viure i aprofitar cada minut de vida, encara que no tot siguin flors i violes. Com va dir el poeta Jorge Guillén: “La vida és bella, no pas perquè sigui bella, sinó perquè és vida”. És per això, tal com explico en el llibre El Quinto Cerebro (2020), que ens hem de cuidar per procurar viure aquesta vida amb la màxima salut i benestar possible, alhora que elevar la nostra autoconsciència, optimitzant les emocions, pensaments i comportaments, i poder, així, sentir la vida de manera més plena i harmònica, en sintonia amb la supraconsciència.
Com va dir l’escriptora Vivien Greene: “La vida no és esperar que passi la tempesta, sinó aprendre a ballar sota la pluja”. I si caiem, tornar a aixecar-nos per continuar ballant. Perquè hi ha una música que ens acompanya: la música de la vida.
