L’actor Joan Pera (Mataró, 1948) després de més de mig segle fent riure al públic amb el seu estil característic repassa la seva trajectòria amb la proposta teatral Una estona amb Joan Pera. “El meu èxit el dec més a la gent que a mi mateix”, explica a Tribuna Maresme després que se l’hagi homenatjat a Mataró a finals de l’any passat, i li resta importància: “el meu premi és el somriure del públic”. No està acostumat a què hi hagi butaques buides quan es puja a l’escenari i ho reconeix avergonyit. El 22 de març, amb motiu de la Diada del teatre, serà al Centre Moral d’Arenys de Munt, en el marc de la iniciativa Cap Butaca Buida.
Una estona amb Joan Pera repassa la teva carrera. Què et va portar a fer-ho?
Jo sempre estava acostumat a fer teatre amb companyia, però hi havia molts llocs que les companyies, per qüestió de preu no hi arribaven. Tinc moltes ganes sempre de trobar-me amb la meva gent. I la meva gent, i sobretot del Maresme i d’Arenys, que és casa meva. Hi havia aquesta necessitat d’explicar-me d’alguna manera. És un repàs a la meva vida, molt divertit, perquè, començo doncs dient que sempre he sigut graciós i repasso les funcions amb el Paco Morán, amb el Capri, i de doblador del Woody Allen. És una manera de trobar-nos de tu a tu amb la gent. Aquest de tu a tu que agrada moltíssim ara, en aquests moments, aquesta relació tan directa del públic i l’actor, em feia falta, és una joia. El dia 22, amb el Cap butaca buida, és ideal fer la representació a Arenys, que és un lloc que hi he anat tota la vida, que és molt casa meva, perquè al final soc de Mataró i el Maresme, i hi he viscut moltes experiències teatrals.
Hi ha molta vida. Com selecciones el que expliques?
En haver-lo fet moltes vegades ho tinc ja estructurat: allò que sé que agrada i que fa que progressi el monòleg d’una manera brillant. Si és veritat que en una hora i mitja no hi ha temps de tota una vida, però sí que hi ha aquests punts divertits o emocionants, que tenen més gràcia. Ja surts directe cap a allò que saps que agradarà molt a la gent.
Hi ha una mica de tot i aquests punts també emocionants, què t’emociona tu quan estàs a l’escenari?
El que més m’emociona és notar el riure de la gent, és de les coses que m’estimulen, moltíssim. I els silencis, aquest moment que saps que dient allò, ja quedarà el silenci de la gent i té aquest puntet d’emoció. Són moments molt determinats. He voltat moltíssim i conec la gent. Conec la gent d’Arenys i sé com reaccionarà, la gent de Lleida, la gent de la Seu d’Urgell… D’alguna manera aquest espectacle és per a la gent que és com jo. I hi ha molta gent com jo.
I com és la gent com tu?
Gent normal i, sobretot, gent generosa. Sempre dic que el meu èxit el dec més a la gent que a mi mateix. És veritat que jo soc molt generós quan estic en escena, però és que la gent és molt generosa amb mi. Aquesta reciprocitat la mantenim durant tot l’espectacle, i durant tota la vida.
Estic segur que vindré a Arenys i hi haurà gent que fa més de quaranta anys que em segueix. I n’hi ha de vint. És tan blanc, i tan divertit, i tan simpàtic l’espectacle, que a mi em ve molta gent que ja venen els fills dels pares que ens han conegut, però que ja porten els fills. En la funció no pretenc quedar com un gran actor, sinó com un gran amic de la gent. Aquella frase tan bonica que ja la deia el Capri: “Aquelles estones que durant tants anys, aquelles estones, aquells riures que hem compartit… Aquestes estones que hem viscut junts, no s’obliden mai”.
El que més m’emociona és notar el riure de la gent, és de les coses que m’estimulen, moltíssim. I els silencis, aquest moment que saps que dient allò es farà silenci de la gent i té aquest puntet d’emoció
Venen a veure’t moltes generacions, però, ha canviat l’humor al llarg de la teva carrera?
Sí, ha canviat moltíssim l’humor. Si tu ara mires els monòlegs que es fan, o mires les obres de teatre veus que l’humor ha canviat moltíssim. Però en el meu cas és una mica atemporal. El gran humor sempre és aquell que hi ha una persona humana al darrere. No que hi ha un còmic que fa riure, sinó una persona com tu, com jo. I aquest és un humor molt intemporal, no és d’ara ni és de sempre. Pretenc sempre que aquest humor meu sigui molt quotidià, de coses que ens passen a tots. I aquest és un humor que no canvia. Ara, si hagués que fer un humor d’explicar acudits, probablement sí que hauria canviat.
La gent ja et coneix perquè és una carrera molt consolidada i ara comencen a caure homenatges, com el del Teatre Monumental a l’octubre.
No he fet mai una feina per rebre un premi. He fet una feina perquè el meu premi és el somriure del públic. Ja m’agrada que se’m faci un homenatge, però sobretot el que no m’agrada és que es pensi que sigui l’últim. El problema és que la gran qüestió dels premis és que l’endemà del premi és dilluns. I després dimecres. I el que et fa mantenir a dalt de l’escenari és precisament el públic. Em fa una mica de vergonya rebre premis o homenatges, perquè la meva relació amb el públic és molt directa i no ho faig per premis. Fa una mica de vergonya i penso que potser no soc tan mereixedor d’aquestes coses. Seré molt feliç el 22 de març amb el públic.
És veritat que jo soc molt generós quan estic en escena, però la gent és molt generosa amb mi. Aquesta reciprocitat la mantenim durant tot l’espectacle, i durant tota la vida
El 22 de març amb el Cap Butaca Buida. Però a tu no t’ha passat massa, això de tenir butaques buides al teatre.
No, en el meu cas, i també em fa una mica vergonya dir-ho, sempre he tingut molta gent. Recordo una vegada, en un teatre que no diré d’on que justament va nevar aquell dia. Hi havia poca gent, però el representant em deia que no fèiem la funció.
Encara que siguem pocs, fer una funció és una meravella, i la gent que ha vingut es mereix tant com si haguessin vingut tots. La idea del Cap Butaca Buida, que s’ha promogut des del sector, trobo que és molt bona i al Maresme som molt teatreros. A cada poble hi ha companyies de teatre dels quals han sortit molts bons actors i hem d’omplir la sala.
Abans comentaves que coneixies el públic de diferents llocs. Com és el públic maresmenc?
És el meu. Els que sortim i ens saludem, ens diem el bon dia, que som tan propers, que ja et dic, estic a casa i a casa sempre hi ha una mica més de simpatia o de condescendència, però prometo que la funció no la faré gens malament.
