Aquest final d’any ens ha portat una notícia colpidora, la mort de Havel. Si hagués de dir els polítics a qui més respecto dels darrers 20 anys, diria sens dubte que Janez Drnövsek i Vaclav Havel, expresidents d’Eslovènia i de Txèquia, respectivament. Amb matisos diferents, però per les mateixes raons: el seu intens compromís amb la llibertat i la dignitat de la persona, i la clara visió que ambdós tenien del que és realment important per a l’evolució de la humanitat.
Deia José Carlos Mariátegui que “La política és la trama mateixa de la història. I la història la fan els homes posseïts i il·luminats per una creença superior, per una esperança sobrehumana….”. L’espectacle empobridor de la política actual s’allunya d’aquest concepte noble de l’exercici públic, però això no treu que segueixi essent un àmbit des del qual es pot ser molt útil a la societat i contribuir al benestar humà.
Vaclav Havel era un enorme líder intel·lectual i social, que va ennoblir l’acció política. Un líder que ho va ser no per posar el seu jo personal, la seva posició i de poder abans que el bé general, sinó que va entendre el lideratge com un acte de servei als altres.
Una persona que va exemplificar el salt qualitatiu definitiu que produeix a nivell mental ser conscient de la interconnexió entre tot el que forma l’univers i entre els éssers humans, i la política no entesa com a competició, control i fins egoistes -amb les conseqüències destructives que ara veiem-, sinó com el complex món de relacions que s’estableixen entre les persones d’una societat.
Havel era en un constant camí espiritual. No era persona religiosa però patia per la relativització moral actual, i tenia la convicció que l’home modern no tenia futur sense el seu lligam transcendent. Per a ell, la política i les institucions democràtiques eren mers instruments que podien permetre a l’home viure amb dignitat, llibertat i responsabilitat, però que per si sols no podien garantir aquests valors. La font de la grandesa humana està en altre lloc: en la seva relació amb el “Tot”. I la dimensió espiritual de la persona és també la que pot donar veritable sentit a la democràcia, ja que és la que connecta a totes les cultures i, de fet, a la humanitat.
Més vigent que mai en aquests moments, també va escriure Havel sobre l’amenaça que les persones que viuen en la veritat plantegen a un sistema basat en mentides. El seu gran llegat és haver demostrat que és possible ser polític i humà, ser polític i ser sensible a la Unitat de tots i de Tot. Com ell, hem de lluitar per una nova vida producte primer de la recerca de la llibertat interna, i més a prop del cor de l’evolució humana. Aquest és el gran desafiament, que sols podrem assolir aprenent les lliçons de la història i canviant de dins cap en fora. Només així deixarem d’estar regits per la por, abraçant la nostra pròpia llum, i serem responsables del nostre destí.
Un moment de silenci!, en Havel ha mort.
