Parlar de la cultura en temps de crisi i retallades és difícil. Parlar de com aquesta està patint les conseqüències, com se li posen pals a les rodes i com, involuntàriament o no, se li posen límits i fronteres és molt més fàcil. Sí, límits i fronteres. La cultura està limitada potser de forma inevitable, potser perquè és l’única solució, no m’hi penso posar, però el que és evident és que sembla que des de fora se li hagi posat un hivernacle i per dins ja no hi quedin flors. Un hivernacle amb un plàstic foradat, amb un plàstic d’aquells fàcils de trencar i que se’ls emporta el vent. Unes flors ben cuidades i de molts colors, que han estat podades o han hagut de ser portades, per la porta del darrere, a un altre hivernacle per a tenir-ne millor cura.
Si al 2011 es va fer evident aquest fenomen -no em cansaré mai de dir-ho- va ser amb la supressió del Festival Shakespeare. L’acte cultural per excel·lència a Mataró, que any rere any arrelava més a la capital del Maresme però que es va suspendre deu dies abans del seu inici aquest darrer any. Que valia molts diners? Sí. Que no es guanyava ni la meitat de tot el que s’invertia? També. Potser amb un esforç previ s’hauria pogut gestionar diferent. Com? Què tal si apostem per Shakespeare mataroní? Es poden fer moltes propostes. Propostes fins i tot que el mateix poble posa sobre les seves taules i que sovint no arriben enlloc perquè tampoc no se’ls escolta.
I ja passats els primers mesos de l’any 2012, es presenten les noves temporades de concerts, d’espectacles, d’actuacions… ens trobarem amb sorpreses d’última hora? N’estic convençuda. No sabem cap a on es desviarà tota la qüestió econòmica que tant influencia la cultura, no sabem com es gestionarà a Mataró des del consistori i l’IMAC. Potser només necessitem escoltar els de casa, aquells d’arrel de la ciutat, perquè ens proposin els seus projectes i perquè no es limiti tant aquesta cultura que tots plegats compartim.
