No deixa de sobtar la facilitat amb la qual alguns líders poden canviar de bàndol en veure-les venir o simplement per un interès particular.
A grans trets, el desencadenant de la Guerra civil catalana (1462-1472) fou l‘enfrontament de Carles de Viana amb el seu pare Joan II. La guerra esdevingué un cúmul de desencontres entre sectors socials i polítics que, per raons diverses, va acabar configurant els dos bàndols oposats: els reialistes, partidaris del rei Joan II d’Aragó amb el suport dels pagesos de remença d’una banda, i el Consell del Principat integrat per les institucions catalanes de l’altra.
L’alt Maresme formava part del vescomtat de Cabrera i en el teatre del conflicte participà dels avatars dels seus senyors i les baronies de Montpalau i Palafolls foren moneda de canvi a l’hora de comprar adeptes per a les respectives causes. El vescomte Bernat Joan de Cabrera fou partidari del príncep Carles de Viana, però en morir aquest es passà al bàndol del rei. Fet presoner fou conduït a Barcelona i la Diputació del General li confiscà els castells de Montpalau i Palafolls i els donà al militar Bertran d’Armendariz, capitost del bàndol de la Generalitat.
Pere Joan Ferrer, membre de l’emergent oligarquia barcelonina, va donar suport a la Generalitat i fou nomenat General dels exèrcits.
El 1471, Bertran d’Armendariz i Pere Joan Ferrer van passar-se al bàndol reialista precipitant l’acabament de la guerra. En acabar l’enfrontament, com a compensació per la seva traïdoria i potser com a resultat del convingut per canviar de bàndol, van conservar la senyoria del castell de Palafolls i el patrimoni dels Cabrera al Maresme l’un; i l’atorgament de la baronia del Maresme amb l’emblemàtic castell de Burriac l’altre, que representava el retorn a la sobirania feudal i la pèrdua de la llibertat adquirida uns anys enrere de pobles com Argentona, Vilassar, Premià, Cabrera o la vila de Mataró.
