Donat que els pares tenen la informació que dóna la seva experiència com adults i el poder d’educar els fills que dóna el dret natural i el positiu, un pot acabar per preguntar-se: com és que si la laxitud en deixar fer als fills tot el que els dóna la gana acaba provocant un adolescent dèspota i un futur ciutadà irresponsable i immadur, no s’endureix i es fa més estricte el compliment de les línies vermelles d’allò que un menor no pot fer de cara al seu bé present i futur?
Quan un s’assabenta que el governador del Banc d’Espanya tenia tota la informació, en ple boom immobiliari, sobre el fet que la laxitud imprudent de donar crèdit a tort i a dret per part de bancs i caixes estava provocant una bombolla, és lògica la pregunta: per què el governador no va endurir i fer més estricte la política de riscos bancaris si el Banc d’Espanya tenia i té eines per fer-ho?
Des del triomf d’una de les revolucions més inconsistents dels darrers segles, la que podem englobar amb el nom “del maig del 68”, els pares que marquen límits han estat qualificats d’autoritaris indiscriminadament. Aquells pares que eduquen en la responsabilitat, en fer entendre als joves que en la vida humana hi ha normes i procediments la transgressió dels quals perjudica greument i a la llarga el propi subjecte i el seu proïsme.
Aquest “progressisme papanata” que ha corromput els ensenyaments de molts mestres d’educadors i que ha fet callar una altra pedagogia menys rupturista que hauria pogut ser de gran ajut a molts pares, és la mateixa causa que va portar al governador del Banc d’Espanya a evitar de no ser vist com el dolent de la pel·lícula, és a dir, a no aturar el binomi boom creditici/boom immobiliari.
Educar i governar no són coses tant diferents. I més en el cas aquí exposat ja que ni el governador ni els pares es poden destituir (és a dir, “no cal” que es comportin demagògicament tot pensant només en ser reescollits, com es pot donar en el cas dels partits polítics).
Així, doncs, per què no es van voler prendre decisions antipàtiques en el seu moment malgrat que eren necessàries si s’allargava, cap al futur, el camp de visió? No serà que estem pagant les conseqüències del comportament “papanata” d’haver convertit la noció de progrés en una Ideologia?
