Enguany el nostre estimat Club Esportiu Mataró fa cent anys. A finals de l’any 1912, un grup de joves mataronins fundava l’Iluro Sport Club a l’antic cafè La Valenciana. Ara, un segle després, el club no es troba, ni de bon tros, en el seu millor moment, ni a nivell esportiu ni institucional, però que puguem celebrar aquest centenari és un motiu per estar satisfets. Cal donar les gràcies a persones com el nou president Albert Gibert, que tants esforços han dedicat a fer possible que el nostre club pugui celebrar l’efemèride. En un segle, el Mataró les ha vist passar de tots colors: èxits i fracassos, monarquia, república, guerra civil, dictadura i democràcia, ascensos i descensos, camps plens de gom a gom i partits amb quatre gats a les graderies, grans jugadors i d’altres que no ho eren tant…
Moltes persones pensen que una ciutat com Mataró, amb més de 120.000 habitants, hauria de tenir el seu equip de futbol en una categoria important. La realitat, però, ens diu una altra cosa: aquí, pel motiu que sigui, ja fa molts anys que la gent no omple el Municipal de l’avinguda de Carles Padrós. El meu pare, que va ser jugador i entrenador durant molts anys al club, m’explica que quan ell era petit no hi cabia una agulla al camp, que cada quinze dies s’omplia de gom a gom, i que la gent gaudia amb els gols d’Esindi, Xirau o Zamora. Llavors, era una altra època: l’oferta d’oci era la que era i el futbol representava una bona opció d’esbarjo els diumenges. Ara, la situació ha canviat, i molt. Durant anys, a més, els equips dels barris també omplien els seus camps, i els aficionats mataronins quedaven repartits. Per diversos motius, va sorgir una rivalitat amb el Mataró que va fer que fos difícil que tota la ciutat s’identifiqués amb el club groc-i-negre. L’ascens a Segona B, l’any 2000, va representar una bona oportunitat per tornar a enganxar la gent. Així va ser al principi, però la mort de l’estimat Francesc Rimblas, primer, i una pèssima gestió per part de la directiva, després, ens van fer despertar del somni.
Ara, amb una crisi institucional de la qual estic segur que sortirà el club, penso que, malgrat tot, hi ha motius per ser optimistes. No sé si el Mataró tornarà a ser el que era, però com a mínim, disposarem d’un club on els nostres nens i joves podran formar-se i divertir-se, això sí, defensant amb orgull la samarreta groc-i-negra. Per molts anys, Mataró!
Al 1970 sen un marrec anava darrera la porteria que ocupava NADAL, un porter tot vestit de negra, alt i prim, elegant i sobri, ell va fer que jo vulgues ser porter, i que sempre mes portes els colors del Mataró al cord, en aquells temps el camp de Carles Padrós era ple, la gespa natural, i la il•lusió per estrenar.