Aquest és el lema de les manifestacions per la llengua occitana que s’han celebrat els últims anys a ciutats com Besiers o Carcassona i que han aplegat 12.000 persones en el primer cas i 20.000 en el segon. Fa uns dies en una excursió a la Provença organitzada per Òmnium, vàrem tenir una trobada amb el Ceucle Occitan dau País d’Arle, institució que té per objectiu “aparar (defensar) e espandir la lenga e la cultura occitanas”.
Però quin és l’estat actual de l’occità? Es pot afirmar que és una llengua amenaçada que compta amb uns 800.000 parlants que difícilment troben interlocutor en la vida quotidiana. Molt poc conreu escrit, presència gairebé nul·la als mitjans i al carrer i una davallada cada vegada més gran de l’ensenyament-aprenentatge de la llengua que sol ser voluntari i sense cap reconeixement oficial. A nivell polític el suport són bones paraules i pocs fets.
Quins paral·lelismes podem establir entre l’occità i el català? Les dues llengües són romàniques, filles del llatí, van tenir un període d’esplendor a l’època medieval, van començar a declinar quan varen ser sotmeses políticament i varen tenir una revifalla a l’època de la Renaixença, l’occità, amb Frederic Mistral i el moviment Felibritge. Ambdós van ser prohibits a l’escola. “Està prohibit escopir a terra i parlar patuès” figurava en els rètols de l’escola occitana.
Però mentre a Occitània el desprestigi de la llengua era ja gairebé irreversible, a casa nostra s’anaven guanyant petites victòries que acabaren amb el seu reconeixement oficial, amb tots els problemes que vulgueu, però reconeixement al cap i a la fi.
En la trobada d’Arle la gent del Ceucle va parlar sempre en provençal (varietat dialectal de l’occità) i nosaltres, en català i la comunicació, a grans trets, va ser possible. He de dir que, com a catalans, ens vàrem sentir uns privilegiats davant les dificultats enormes, potser insalvables, dels occitans per salvar la seva llengua.
