Com valora l’experiència de publicar el seu primer llibre a través del crowdfunding (micromecenatge)?
Ha estat molt positiva, hem assolit el mínim dels llibres necessaris (150) en tan sols 19 dies i al final del període de mecenatge (40 dies) se n’havien reservat un total de 208 llibres. Per tant, no puc estar més satisfet, tant per la resposta entusiasta de la gent que em coneix, i que ha volgut reservar de forma anticipada el llibre, com per la confiança dipositada per l’editorial al voler fer servir el llibre com a projecte de llançament del nou segell. L’experiència ha estat engrescadora, he gaudit implicant-me en el procés i m’he trobat immers en un diàleg constant i enriquidor amb els futurs lectors. És un procés editorial que jo recomanaria tant a autors novells com a autors amb una certa projecció, per aquesta vessant de diàleg amb els lectors i també, i igual d’important, perquè el grup editorial garanteix la presència posterior del llibre a les llibreries, en un punt clarament diferencial enfront a d’altres iniciatives existents de micromecenatge.
Què el va impulsar a escriure L’essència del nus?
L’Essència del nus com a poemari és el resultat d’una combinació de diversos factors: el primer, el de descobrir que davant de les portes tancades de cop als morros per un diagnòstic cruel d’una malaltia incurable se’t poden obrir petits finestrons d’esperança que t’has d’esmerçar en saber-los aprofitar. En el meus cas, aquests raigs de llum es van reflectir en el broll interior de la poesia i de la fotografia, dues activitats que sempre m’havien agradat però que, pel que és veu, romanien arraulides dins meu. El segon factor seria el de la meva voluntat innata per intentar fer qualsevol activitat amb el màxim de rigor possible. Per aquesta raó vaig voler perfeccionar tant el català (he assolit els nivells C i D de la llengua) així com els fonaments poètics (he fet el cursos de poesia de l’Ateneu Barcelonès i altres cursos literaris al Tres Roques i al Laboratori de Lletres) i fotogràfics (he seguit els cursos dels reconeguts fotògrafs mataronins Joan Safont, Anna Aluart i Sergio Ruiz). I el darrer factor que em va impulsar a escriure el llibre va ser el dia, on el prestigiós escriptor i poeta Vicenç Llorca em va dir, no fa massa temps ençà: “La teva poesia et fa bé i fa el bé”.
A quins lectors s’adreça el poemari. Quin tipus de poesia hi trobaran?
La professora dels cursos de poesia de l’Ateneu Barcelonès, l’excel·lent poeta Laura López Granell, va escriure en el pròleg d’una publicació col·lectiva anterior la següent frase: ”La poesia de Salvador Riera és una poesia vivencial que aconsegueix la seva intensitat a base d’anàfores i paral·lelismes gramaticals: un martell de mots escrits a ritme dels batecs del cor”. Crec que és una definició del meu tipus de poesia que em sembla plenament encertada i que jo assumeixo totalment. En certa manera també perfila el tipus de lector al que em voldria adreçar: un lector per a qui res li sigui indiferent de tot allò que l’envolta.
En la seva poesia es poden trobar influències de la seva formació com a enginyer?
És més que probable i, en certa manera, és lògic que sigui així, les arrels formatives són les que són. No seria pas el primer cas on això passa, per exemple, les poètiques d’en Joan Margarit o d’en David Jou estan amarades per la seva formació científica. En qualsevol cas, jo em trobo còmode en ambdós mons i el que he fet en aquest poemari és voler ser juganer amb el lector -tal i com em defineix l’Eduard Miró en el pròleg del meu llibre- convidant-lo a desxifrar petits jocs poètics, i científics, d’enginy en alguns poemes. Per exemple, l’animo a què descobreixi qui s’amaga darrera d’un “Mot amagat” o a què busqui la solució d’un problema de “Física elemental”.
Al seu llibre, la fotografia també hi té un paper destacat. Com conjuga literatura i imatge?
Jo he plantejat cada doble pàgina del poemari com un tot, on el poema s’entortolliga amb la fotografia -i amb la cita poètica, quan n’hi ha- per intentar ajudar al lector a desfer el nus de cada poema, tal i com es diu a la sinopsi del llibre. Però potser sí que la meva darrera intenció final ha estat que el lector esfilagarsi el nus del poema enlloc de desfer-lo, tal i com diu l’Eduard Miró en el seu magnífic pròleg.
La malaltia del Parkinson també és present al rerefons del seu poemari. Com l’ha influït i com ho fa en la seva obra?
La malaltia podria ser perfectament l’essència del nus en aquest poemari, però en aquest cas no ho és -convido al lector a descobrir quina és la veritable essència del nus del poemari-, tot i que efectivament la malaltia de Parkinson és un dels pitjors nusos als quals et pot nuar la vida, ja que mai saps com et trobaràs l’endemà. A més, és una malaltia encara massa desconeguda pel públic en general i això és degut, en part, a què molts afectats per la malaltia encara tendeixen a “dissimular-la” -tal i com vaig escriure en un article al TRIBUNA Maresme del mes d’abril d’enguany-, en un intent, estèril, de protegir-se davant de “el que diran” i amb el resultat de sofrir profundes depressions que els enfonsen als sofàs de casa seva, destrossant així les vides de la persona afectada i de les seves famílies. Si aquest llibre serveix perquè tan sols una persona afectada pel Parkinson s’aixequi d’aquest maleït sofà i faci un pas endavant, ja haurà valgut la pena escriure’l.
