La tarda és xafogosa. La pols se li enganxa als turmells suats i nota els peus humits dins les espardenyes. Té els ulls fixats en la sorra del camí i el cap buit de pensaments. Observa tot el que l’envolta amb una mirada nova, neta, resignada: la brolla de romaní, de bruc boal i de gatosa l’acompanyen en la darrera passejada i li mostren el camí.
Per primera vegada des de fa dies, està tranquil. Una pau interior l’ha envaït des que ha començat a caminar, sap que fa el que li pertoca. Ho ha decidit i no vol rumiar-hi més. Ara, ja només sent el pes del sac a l’esquena i a la mà, el dels llibres lligats amb un tros de corda.
Unes veus el torben. La cridòria s’acosta i decideix amagar-se darrere un arbre, no vol que ningú el recordi així, amarat de suor muntanya amunt. Els joves, però, passen sense adonar-se de la seva presència, sense veure els ulls petits i apagats que observen amb tristesa. Quan el grup s’allunya, torna a la clariana mentre estreny ben fort els llibres, el seu tacte el reconforta, i reprèn el camí costerut amb passes més decidides. Veu aparèixer la torre al seu davant i, de seguida, es troba a la plana del castell. Camina per damunt les pedres i s’asseu sota la volta de l’antiga capella. Es mira el poble de Cabrera, petit, i el mar, immens i inabastable. El sol comença a baixar i una brisa més fresca li bufa els cabells negres i li refresca la cara. Desfà el nus del farcell, obre un llibre i comença a llegir. S’hi està una bona estona fins que un calfred el fa tremolar. “Em refredaré”, pensa, i un somriure li dibuixa una ganyota a la cara. Tanca el llibre i, de nou, el lliga amb l’altre. S’aixeca i recull branques de pi i brolla del voltant. En ajupir-se, nota una punxada als ronyons —la feina al camp ha malmès la seva esquena—. Quan ja en té una bona pila, l’encabeix dins el sac, amb el carbó de coc. Per l’antic pati d’armes, arriba fins a la cisterna més petita del castell, al costat de la torre de l’homenatge. Abans d’entrar-hi, aixeca els ulls i contempla l’horitzó rogenc d’aquest dos de juliol de 1906. Una mena de ràbia, de por i de decisió li remou el cor. Llavors, es gira buscant quelcom o algú, però la foscor comença a envair el bosc i el camí… Està sol.
Ja dins la cisterna, desfà el farcell. Deixa la corda a un costat i es mira els llibres… Els obre. Els olora. Passa els fulls i s’atura en uns versos. Llegeix en silenci, lentament, per poder retenir. Després, tanca el llibre i aboca el sac. Amb moviments ràpids i nerviosos comença a tapar tots els forats i les escletxes del dipòsit. De mica en mica, la foscor s’apodera de l’espai i amb un llumí fa blandar la corda. Encén una petita foguera amb la brolla i el carbó. El fum comença a enlairar-se i traça dibuixos blancs i estranys en la foscor. Llavors, a poc a poc, i ja sense por, tanca els ulls i respira… Respira negre i fondo, tot i saber que el fum embrutarà el seu cos per dins i el farà treure, en forma de bromera fosca, tota la melangia i la tristor que fa dies l’ofega.
