Jordi Tardà li va mostrar a un conegut la seva col·lecció de discos dels Rolling Stones, tant les edicions internacionals com les publicades a Espanya, i aquest li va dir: “Ah, així que tu ets col·leccionista?”. Mai havia pensat en això, però aquell dia ho va començar a ser. Era tan jove com apassionat per divulgar el rock i la seva cultura, l’estil de vida que havia triat. Poc després va organitzar les ‘12 hores Rolling Stones’ en una discoteca de Mataró. Sense dir-ho als pares allà va ser-hi un jovenet d’un poble veí que, anys després, en la recent nascuda Catalunya Ràdio, va treballar amb ell de guionista durant els primers anys del ‘Tarda Tardà’, el programa de rock més veterà de la ràdio europea. Van compartir passions, anècdotes i històries (si arribo a avi em sobren batalletes amb ell per explicar). Ser amic (i deixeble) de Jordi Tardà no només era aprendre sempre lliçons de música, sinó contagiar-se de la seva passió per viure i explicar-ho. Perquè ell era un supervivent, fins aquest diumenge, en què una afecció respiratòria que se li va agreujar la passada setmana se’l va endur amb els mites del rock.
Jordi Tardà (Mataró 1955) va viure tres vegades. La primera després de trencar-se el crani als vuit anys amb un gronxador, la segona després de recuperar-se d’un càncer limfàtic el 1978 i la tercera després d’una delicada operació de cor el 2011. Va viure perquè mai es va rendir i perquè la seva passió l’hi exigia. Va viure per escriure llibres sobre Lennon, o Els Stones i fins i tot novel·les, per pronunciar conferències sobre música o Tintín, crear el primer Museu del Rock d’Europa, amb 50.000 documents de la seva col·lecció, fer milers d’hores de ràdio donant a conèixer el millor del rock internacional, inclosos molts concerts dels que només ell tenia la gravació, i per ser lleial amb els seus amics: Gay Mercader (la mediació va ser decisiva per vèncer el càncer), Ramoncín (com un germà), Joan Port (qui li va dissenyar el primer ‘Tarda Tardà’), Mick Jagger i Keith Richards (que li van autoritzar un exclusiu serial radiofònic sobre les seves vides), els discos (per als que va crear la Fira del Disc de Col·leccionista) i, sobretot la seva estimada Romi, companya en la vida i en la música, que per a Jordi eren la mateixa cosa.
T’explicava els seus problemes de salut sempre en passat i fent èmfasi en els seus projectes futurs. Els perills de la vida eren pàgines llegides; el millor era el que estava per venir. Després del càncer li van dir que no podria viatjar, i ho va fer més que mai tornant immediatament al treball d’organització de concerts per Gai & Company i la televisió amb Àngel Cases a ‘Musical Expréss’. Si Jordi Tardà no s’aturava era per la quantitat de coses que havia d’explicar; no hi haurà biògraf que pugui amb el seu llegat.
Fins a aquest mateix dissabte va estar al peu del micro a Catalunya Ràdio: un concert de Springsteen; una raresa del Born to Run Tour de 1975 al Tower Theatre de Filadèlfia. Va ser un comiat raonable: Jordi Tardà havia nascut per córrer. La passió pel rock i la vida l’impulsaven Així ens agradava a tots.
