Diu Coromines que Palafolls és un malnom en el sentit d’aquell que força o elimina al que és per sota en l’escala social i del poder: pela folls. Al segle XII el senyor del castell de Palafolls era un tal Berenguer que tenia fama de doner. El vescomte Guerau de Cabrera va decidir fundar un monestir en terme d’Hortsavinyà i en l’acte s’hi aplegaren nobles com Berenguer de Palafolls. Es veu que el diaca redactor de l’acta fundacional de Santa Maria de Roca Rossa era de la broma i en lloc de fer-lo constar com a Berenguer de Palafolls, li posà Berenguer de Pelavulves. Com que la gent de lletres no abundava en aquella època, el pobre Berenguer no s’adonà de la broma.
Així va quedar immortalitzada la seva fama de doner, ja sigui perquè s’obcecava a exercir el dret de cuixa o perquè triomfava entre les dones del terme. O, vés a saber, potser per tot el contrari. El curiós del cas és que, anys després, allò que blasmava el diaca bromista li passava al prior del monestir. El 1423, es deia en la contrada que el prior Francesc de Montsant tenia en el monestir una donota de mala fama. L’escàndol s’anava escampant i el bisbe hi hagué d’intervenir. Potser fou la venjança d’en Berenguer Pelavulves.
Però la família que donà nom al castell, no va obtenir pas el prestigi per la venjança del fantasma d’en Berenguer, cosa que li atorgaria l’honor de tenir un fantasma a la família i l’únic castell del Maresme amb fantasma acreditat; sinó que va fer història per allò darrer que va pelar amb ganes. Durant la Guerra del Francès, un descendent va fer-se famós com a militar pelant francesos a Saragossa: el famós general Palafox.
No deixa de ser curiosa l’afició d’una família a fer honor al seu malnom ja sigui pelant folls, pelant vulves o pelant francesos. El que no sabem és si com a aristòcrates no van acabar fets uns pela canyes.
