Hi ha objectes i llocs que ens vinculen, que acompanyen el nostre trajecte vital i s’impregnen dels fets i dels temps que ens envolten per amarar-se de la nostra pròpia vida. És per això que molts escriptors s’han valgut de tot tipus de coses per bastir els seus relats: quadres, anells, cases, llibres.. qualsevol andròmina pot convertir-se en l’eix vertebrador d’una narració. Vaig descobrir l’habilitat deTeresa Roig en convertir els indrets en conductors d’històries quan vaig llegir el seu llibre L’arquitecte de somnis, una magnífica novel·la sobre Gaudí explicada a través de la construcció de La Pedrera. Ara, l’autora acaba de publicar una nova obra, La merceria, i torna a demostrar aquesta capacitat de fer d’un objecte un més dels protagonistes del relat, de plasmar en un lloc tota la humanitat que l’envolta.
Ja el mateix títol és una picada d’ullet al lector perquè conté el nom d’un dels protagonistes, la Mercè, la vida de la qual transcorre en paral·lel a l’existència de l’establiment. Així, la merceria esdevé un espai que neix i creix amb els primers protagonistes, que canvia amb els temps i és el marc que encabeix totes les vicissituds dels personatges.
La merceria mostra l’evolució al llarg de tot un segle d’un espai que té un gran component metafòric, ja que remet a les Parques de la mitologia, les que controlen el fil de la vida, i a la seva versió mallorquina de la Balanguera, que fila i filarà. La botiga i el temps històrics són el rerefons d’unes vides, les de tres generacions unides per la doble llaçada de la sang i dels anys que els toca viure. I aquesta història generacional es mou entre l’amor i l’odi, ja que s’inicia amb el naixement de l’amistat entre dos homes, un de pobre i un de ric, que de seguida es veu enterbolida per l’enveja de la dona del darrer.
Seguint amb el símil de la costura, crec que Teresa Roig ha teixit un gran tapís que mostra la vida de tres generacions amb les seves corresponents èpoques. En aquesta labor s’hi recullen els pensaments i les emocions d’unes persones que són el reflex de la societat on van néixer. I totes, en un o en altre moment, ens recorden als nostres avis, als nostres pares i, fins i tot, a nosaltres mateixos.
