El mes de gener es publicarà la novel·la Dits enganxosos, de Rafael Vallbona, dins la col·lecció crims.cat de l’editorial Alrevés. Seguint la trajectòria d’aquest escriptor, ambientada en escenaris que tenen molta relació amb el Maresme però que podrien emplaçar-se també en molts altres indrets i protagonitzada pel periodista Pere Palau. Novel·la negra, d’investigació i descobriment de les debilitats humanes en el context de la societat actual, crítica i anàlisi d’un món que podria ser millor però no ho és. Per gentilesa de l’autor us n’oferim un fragment. El llibre es presentarà al Tiana Negra el proper dissabte 23 de gener a les 11h del matí.
SINOPSI. Som al 1993. Després dels Jocs Olímpics Barcelona ha entrat per bé i per mal en la modernitat. La ciutat se situa en el mapa global del turisme, dels negocis, de la cultura i també del crim organitzat. Bandes d’arreu del món desembarquen a la ciutat per apoderar-se d’un nou mercat emergent en el qual corren molts diners. Assassinats, prostitució, tràfic de tota mena de drogues, segrestos, extorsions i robatoris a gran escala passen a formar part del panorama de la nova delinqüència ciutadana. És el preu que s’ha de pagar pel cosmopolitisme.
És en aquest panorama confús, que es comença a perfilar clarament l’ocàs del final de mil·lenni que s’acosta i el col·lapse cultural que acabarà definitivament amb el món del segle XX, on se situa Dits enganxosos. El relat, que pren el nom d’un dels millors discos dels Rolling Stones, Sticky fingers (1971), fa un retrat en clau negre i criminal de l’època de ressaca i crisi posterior als Jocs Olímpics i de la generació que la va viure; els joves i els no tan joves.
AVANÇAMENT EDITORIAL
La notícia de la troballa macabra va commoure tot Vilassís, a la vegada que va transformar la població en una mena de parc d’atraccions. En un parell d’hores la vila va ser ocupada per més periodistes, unitats mòbils de ràdio i televisió, tafaners vinguts de tota la comarca i membres de cossos i forces de seguretat de tots els colors i titularitats possibles: Policia Nacional, Guàrdia Civil, Cos Superior de Policia, Mossos d’Esquadra, a més dels tres municipals del poble. Entre tanta gentada que anava i venia i que parlava per parlar sense saber res, la figura mediocre i grisa del jutge Nicanor Cienpozos va passar desapercebuda gairebé per a tothom, tret d’en Pere Palau, que el coneixia de quan va estar de jutge interí a La Seu d’Urgell substituint un company seu que va desaparèixer en circumstàncies misterioses.
—Home, jutge, què fa vostè per aquí. Que l’han traslladat a Vilassís?
—Palau, celebro veure’l, però lamento no tenir res a dir-li sobre aquest afer, que segurament és el que ens ha portat a retrobar-nos en circumstàncies tan poc afalagadores. I ara permeti’m, però tinc feina.
I amb l’habitual vestit negre ala de mosca, tibat i replanxat que l’embotia, el jutge, que no suava ni dins d’una sauna, va escapolir-se cap a l’interior de l’ajuntament envoltat de tot el seguici policial. Ja era casualitat que el jutge Cienpozos hagués estat traslladat als jutjats de Santa Coloma de Farners. Aquella coincidència va fer que en Pere es fregués les mans. En Nicanor era un funcionari més fred que un dipòsit de cadàvers, però ell sabia com treballar-se’l.
A primera hora de la tarda, l’alcalde i el conseller de Governació en persona van fer una roda de premsa al casino del poble per explicar l’estat de les coses i provar de treure’s del damunt tota la premsa que havia inundat bars i terrasses de Vilassís, i que amenaçava amb deixar el poble sense ni una gota de cervesa. Els borratxos habituals estaven en alerta roja.
Però el que van dir i res, podia haver estat el mateix. El foc estava pràcticament apagat després de tres dies, només quedava un petit front que ja estava sota control; el total d’hectàrees cremades era de 4.800 de bosc d’alzina i matolls; el foc no havia arribat, per sort, al Parc Natural del Montseny; havien participat en les tasques d’extinció un reguitzell inacabable de personal de tota mena inclosa la població civil (agraïments diversos), i desgraciadament havien descobert els cadàvers calcinats de dos joves a l’interior d’un cotxe en un camí. Els noms dels morts eren Ferran Coromina i Míriam Fonollosa, de vint-i-quatre i vint-i-tres anys respectivament, veïns de Barcelona i estiuejants de tota la vida a Vilassís.
—Se sap què hi feien al bosc? —va preguntar el de Catalunya Ràdio.
—No, el jutge ha ordenat l’aixecament dels cadàvers i el forense els està examinant, però lamento dir-los que l’assumpte està sota secret de sumari. Alguna pregunta més?
—En Cienpozos continua sent el de sempre —va mormolar en Pere—. Es creu que està investigant el Watergate?
I una mica decebut per la poca teca que tenia per a la crònica, se’n va anar a trucar al diari des d’una cabina. A la sala de premsa que havien habilitat a l’escola pública, les parets escoltaven.
* * *
La senyora María José Rius jeia bocaterrosa al llit mentre plorava desconsoladament. Les paraules del seu marit, en Ramon Fonollosa, no aconseguien apaivagar les llàgrimes d’una mare destrossada per la pèrdua de la filla.
—No havíem d’haver permès que sortís amb aquell pelut —va dir ella.
—I què vols fer-hi, ara, Mary Jo? —es va excusar l’home, assegut als peus del tàlem matrimonial.
—I què vols fer-hi, dius, cínic? De què serveixen ara tots els teus diners i les influències de la teva família? La nostra filla és morta.
—Mira, nena, calma’t, si us plau, o acabaràs malament dels nervis.
—Ja fa anys que m’has fet acabar malament dels nervis.
El xalet d’aire neoclàssic dels Fonollosa restava en penombra ara que entrava el vespre. El dol ho exigia. Per això, quan un cotxe es va aturar al davant del portal, l’home va fer un salt del llit on jeia la dona i es va atansar a la finestra a veure si era algú de la família, avisats urgentment, qui arribava. Però no.
—Qui hi ha? No vull veure ningú —va ploriquejar rabiüda la dona.
Però el cotxe, sense aturar el motor, va marxar a tota velocitat quan es va obrir el finestró. En Ramon només va veure que es tractava d’un Peugeot 106 vermell. I no coneixia ningú que tingués aquell cotxe.
—No era ningú. Pren-te aquestes píndoles i procura descansar.
—Vés-te’n a la merda, no et vull veure ni a tu, ni els teus diners ni les teves píndoles. Intentes enverinar-me un altre cop? Vés-te’n, fill de puta, fot el camp de la meva vida per sempre. Vés-te’n amb les teves putes, maricó.
Aquell dimarts, a Vilassís es va fer de nit més aviat, i un silenci de mort planava a cada cantonada.
