Indiana Jones i el dial del destí comença amb el logo de Disney i ens fa pensar en el pitjor. Primer perquè descobrim que la franquícia ha passat a mans del regne màgic d’en Mickey Mouse i, segon, perquè comencem a recordar el fiasco d’Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall de la que no en farem més comentaris aquí. Però hi ha més sorpreses ja que Steven Spielberg no està al seient de director sinó James Mangold, responsable d’alguns dels film protagonitzats per Lobezno. Fet i fet, moltes novetats que fan encuriosir a qualsevol espectador i més quan, després d’un espectacular pròleg amb un Indiana/Harrison Ford rejovenit digitalment, ens mostren l’actor en la seva digna vellesa. Dues escenes que obren molts interrogants sobre els camins que emprendrà el film.
El guió d’Indiana Jones i el dial del destí està sàviament mesurat per convertir-se en un arquetípic film d’atraccions, un producte cinematogràfic que prioritza l’espectacle per sobre de la narració. Ja des del començament sembla que entrem en el parc d’atraccions d’Indiana Jones. Tot els elements seran conjurats davant l’espectador: tresors meravellosos, nazis, viatges i aventura… Un gran parc d’atraccions ple de persecucions (en cotxe, en moto, en cinquecento, en sidecar, en vaixell, avió), girs sorpresius, i diversos elements per satisfer als fans més recalcitrants: enclavaments arqueològics màgics, la xuleria, vinguda a menys d’Indiana, la por a diferents espècies d’animals que converteixen algunes escenes en passatges del terror però en divertit. Tot recorda a l’univers Indiana com certs cameos de personatges d’altres films, també escenes d’altres capítols. Tot per arribar a un clímax final digne de J. J. Abrams (Perdidos) amb paradoxes i els multiversos temporals que enlairen el film a un dels millors moments de tota la nissaga arqueològica.
Però els creadors d’Indiana Jones i el dial del destí no només han volgut fer un film nostàlgia sobre el mític personatge creat per Spielberg. També han intentat acostar-lo als nous temps millorant la participació femenina, una mica misògina o irrellevant dins la nissaga, que ara ha estat implementada amb la incorporació de Phoebe Waller-Bridge, l’irònica protagonista de la sèrie Fleabag, que redimensiona la participació femenina, diuen alguns experts, perquè es planteja un reboot amb ella com a protagonista.
