Els 20 anys entre Matrix i Matrix resurrections suposen un capítol d’or del cinema contemporani comercial però reivindicatiu. A banda de dos canvis se sexe, les germanes Wachowski ens deixen un tetralogia de ciència ficció anticapitalista (i potser en vindran més) que es complementa amb una fantàstica sèrie, Sense8, i altres perles cinematogràfiques com El atlas de las nubes, El destino de Júpiter o Speed Racer. Cintes totes elles corals on, a més, es dona visibilitat racial i sexual amb especial ‘carinyo’.
Matrix és una pel·lícula fundacional que obre una manera de fer cinema que es desenvoluparà ja al segle XXI. Un film de ciència ficció intel·ligent amb potents escenes de lluita i acció (acceptem films anteriors com Desafío total o Starship Troopers), que no té por de jugar en el terreny de la comercialitat gràcies a uns espectaculars i innovadors efectes visuals.
Les Wachowski no fan concessions amb una trama que inclou un messies ciberpunk i una crítica al sistema neocapitalista que es va diluint a mesura que avança la trilogia. 20 anys després Lana Wachowsky reprèn la idea a Matrix resurrections. En el fons la realitat alternativa de les xarxes socials no ha fet més que confirmar que la seva intuïció era certa: vivim en un món on les màquines controlen els humans (el real és pitjor ja que no necessiten ni tenir-nos tancats en beines psicotròniques, amb un dispositiu electrònic ja en tenim prou perquè ens tractin com tamagotxis).
En el fons, no hi ha tanta distància entre Matrix i Meta. I, no ho oblidem, Zuckerberg és el protagonista d’un dels acudits del film. Amb un punt de partida intel·ligent on les màquines i els homes han fet les paus i ara Matrix s’ha convertit en una franquícia de videojoc virtual i Neo és el seu desenvolupador. Novament l’oblit domina la humanitat i cal revelar la veritat el més aviat possible ja que les màquines tornen a presentar errors que només poden solucionar els humans. D’aquesta manera presenta una estructura argumental similar a la primera pel·lícula del 1999, una mena de film de nostàlgia (cosa que també fa la nova pel·lícula d’Spiderman) que intenta complaure a tots els fans de la nissaga sense decebre als nous espectadors.
Però les germanes Wachowski (productora i directora) no fan només un exercici romàntic, tornen per parlar dels nerds seguidors de Trump (una massa informe i fanàtica que aquí són els dolents) i per donar a Trinity el relleu que no havia tingut a la passada trilogia.
