L’art corre per les venes de l’Antonella Cerdá. A la jove premianenca, xilena de naixement i estudiant de belles arts se li posen els pèls de punta en parlar del que més li agrada i els seus referents. Té clar que vol dedicar-se a l’art, ja que l’omple com mai res ho ha fet. Una aposta arriscada, com les seves obres; atrevides i provocadores. Aquestes es poden consultar al seu perfil d’Instagram, sota l’usuari @anothercreepo, amb el qual ret homenatge a la potent cançó “Creep”, del grup Radiohead i a “Negative Creep” de Nirvana. En ell, exposa les seves obres i fa pública la seva faceta més personal i professional, amb les obres a la venda i els encàrrecs rebuts.
La teva relació amb el món artístic hi ha sigut sempre?
L’art sempre m’ha agradat. De petita copiava les princeses en lloc de calcar-les, volia fer-les igual. Als onze anys vaig descobrir el maquillatge artístic i des d’aleshores no vaig poder parar. Va ser gràcies a una de les meves tradicions preferides, Halloween. Volia disfressar-me del ninot de Saw, la saga de terror i un videotutorial de YouTube em va marcar. Vaig voler aprendre més, fins a arribar al d’efectes especials i el body painting.
A part, dibuixava i m’agradava tota mena d’arts plàstiques i visuals. Va arribar un punt que vaig començar a experimentar amb l’aquarel·la i més endavant em vaig comprar els meus primers acrílics i llenç.
Què és per tu l’art?
Em fa molta gràcia perquè sempre es diu que l’art és una cosa humana perquè ningú més que l’humà ha fet obres d’art. La naturalesa està proporcionada per si sola, però no ho fa expressament, no crea una obra. Això em sembla interessant.
Per mi és una capacitat que tenim els humans de treure el que tenim a dins, sigui l’angoixa o un concepte estrany que és físicament impossible, però que en el llenç és possible. És com parlar i expressar-te d’una altra manera, des de la sensibilitat. És per exterioritzar un sentiment, crec que l’art és la teràpia que tothom hauria de fer de tant en tant.
Ha canviat la teva manera de percebre’l des de que vas començar?
Clarament, de petita era més simple perquè veia un quadre i m’agradava, em semblava interessant. Als ulls d’algú no-artista l’art potser es redueix a “aquest quadre és bonic o no”, però jo sempre he tractat d’anar més enllà i pensar com se li va ocórrer la idea o quin simbolisme té l’obra. És el meu únic amor a primera vista, em va moure des del primer moment.
Tens algun referent?
El moviment surrealista. Mai oblidaré el quadre “La mà de Dalí enretirant un toisó d’or en forma de núvol per ensenyar a Gala l’aurora nua, molt, molt lluny darrere el sol”. Per mi aquella obra és el somni. És una cosa que m’interessa molt, no existeixen les normes a l’art.
També miro molt a René Magritte. Té un simbolisme molt important. De fet tel quadre “La clarividència”, en el qual surt ell pintant i al costat té com a model un ou, però ell pinta un ocell, és la manera de representar que l’artista veu més enllà, veu el potencial de les coses. I això és el que em centro a fer.
Com ordenes el teu procés creatiu?
Sol ser molt improvisat. Normalment m’agrada prendre-m’ho amb calma. A vegades sento que haig de fer esbossos abans, però en d’altres tinc la idea molt definida i vaig directament al llenç. Quan no ho tinc clar m’espero, busco esbossos antics per fer-los evolucionar i en faig de nous. A partir d’aleshores m’administro el temps. Ara per ara prioritzo els encàrrecs i per això tinc obres personals que fa mesos que no toco.
Per mi l’art és una capacitat que tenim els humans de treure el que tenim a dins
M’agrada molt la idealització de la quotidianitat, les petites coses
També m’agrada jugar amb el doble sentit, les metàfores i els objectes que dono importància
En molts dels teus quadres veiem que es repeteix un mateix personatge.
Aquest personatge principal és una mena d’autoretrat. Sempre es comenta que els artistes són narcisistes, però fer-lo em serveix per conèixer-me a mi mateixa i, com sento que encara estic començant, volia profunditzar més en mi. El meu art és tremendament introspectiu, neix de l’imaginari personal: somnis, fantasies, experiències personals, llocs ficticis… A més, suposa superar inseguretats, acceptar-me i estimar-me.
Quins temes trobem en les teves obres?
Els temes solen ser l’acceptació del cos, el concepte de la casa, al llarg de la meva vida m’he mudat moltes vegades. De fet, a Xile quan era petita vaig viure a una casa amb jardí i més endavant m’he mudat en pisos, de manera que trobo a faltar la casa. També surten molt les plantes, la pluja, les persones que estimo i el meu gat Ñaño. Les coses que m’han ajudat al llarg de la meva vida sempre són presents.
I el missatge?
M’agrada molt la idealització de la quotidianitat, les petites coses. També m’agrada jugar amb el doble sentit, les metàfores i els objectes que dono importància. És imprescindible per mi que l’espectador sàpiga reconèixer una mica els meus valors: la sexualitat lliure, l’amor propi, cap a la natura i animals i l’imprescindible que és somiar amb llocs impossibles.
La teva idea és viure de l’art?
Aquest és el somni de tot artista, però sé que és complicat. Sempre hi ha esperança. També sé que l’art sempre hi serà, que per molt que treballi d’altres coses sempre arribaré a casa i dibuixaré.
Tot i això, durant els últims anys he intentat millorar moltíssim per cultivar aquesta llavor i poder-ne tenir fruit més endavant, però si no, no passa res, hauré gaudit del camí.
Que buena entrevista ,me gustó mucho. Me gusta mucho la pintura soy autodidacta.