Suposo que un periodista no hauria de dir que li fa mandra escriure de segons què o de segons qui. Però la veritat és que sí, que cansa, haver de posar el teu gra de sorra per assenyalar evidències i per sumar als d’un bàndol davant tanta farsa, tanta mitja veritat i tanta veneració (quinta)columnista cap a segons quins sinistres personatges, quan hi ha tants altres temes dels quals parlar, amb els quals omplir les línies, quan hi ha més ganes de mirar endavant que no pas enrere. No obstant, i de tot el que han dit per exalçar Don Manolo, hi ha una cosa amb la qual estic completament d’acord. Sí, Don Manolo va fer molt perquè poguéssim tenir democràcia a l’Estat, aquesta democràcia. La democràcia que parla de tancs i d’exèrcits en cas que a algú se li acudeixi “separar” una part de la “unitat”, la democràcia en què un tribunal escollit entre dos partits té l’última paraula, per sobre del que hagi votat tot un poble, la democràcia en què el dret a l’autodeterminació no es pot exercir, la democràcia que va permetre establir reialmes allà on els nostres avis hi havien deixat repúbliques. Sí, Don Manolo va ser clau per a tot això i per més, una vida molt ben aprofitada, sí senyor, un gran home d’Estat que ha viscut de l’Estat tota la vida i sense haver de passar comptes amb ningú. La mort ens iguala a tots, però malauradament no la manera de morir, i això ho sabia bé Don Manolo, ell que va donar el vist-i-plau a visites freqüents de la dama de negre. Democràcia? Sí, la que ell va voler que tinguéssim, i per això ara tants s’han afanyat a agrair-li.
