Nadal sempre és sinònim de festes i temps lliure per invertir en activitats culturals com, per exemple, el cinema. Els infants estan de vacances a casa i cal que estiguin ben entretinguts. Quina millor forma de pair els àpats d’aquestes festes amb digestions tan llargues com algunes de les pel·lícules que comentarem. Ara ja tenim aquí totes les estrenes de la primera part de les festes (pel gener ja començaran a venir la pelis dels Oscar). Ara, de moment, la fantasia més exacerbada domina la cartellera.
Aquest és el cas de Wicked (John M. Choo), l’esperat salt del musical de Broadway a les sales de cinema que ens ha portat alegries i sorpreses. Alegries perquè s’ha convertit en una de les pel·lícules més potents del Nadal (també odiades per qui desconeixia que era 98% musical) i compta amb un excel·lent duet protagonista: Ariana Grande, en el seu debut al cinema per la porta gran, i Cynthia Erivo, les bruixes de l’any amb permís de l’Agatha de la Marvel. Wicked vindria a ser una preqüela d’El mag d’Oz que ens explica la història d’Elphaba, la bruixa de l’Oest, que al film original era la dolenta contra Dorothy i els seus amics. Ara sabrem que el seu comportament es deu al rebuig de petita per ser de color verd i a la manipulació del mateix mag (que ningú dubtava que era un impostor). El film és un deliri musical i de color que fa ombra a l’antiga producció, una de les primeres pel·lícules rodades en technicolor. La sorpresa, que no ha agradat a tothom ja que no s’ha informat molt clarament fins a l’estrena, és que la cinta de John M. Choo no acabarà fins que no arribi la segona part (el que vindria a ser el segon acte del musical) el proper desembre de 2025. Molta sort pels impacients.
Gladiator 2 suposa, en teoria, una opció molt més madura dintre d’aquest món de fantasia i color que és la cartellera de Nadal. Però no ens enganyem, la primera part era una cinta de dimensions èpiques que combinava acció amb rigor històric (molt aproximat, si més no). Ridley Scott s’ha deixat anar i ens presenta una segona part carregada d’efectes visuals desfasats amb batalles de taurons i rinoceronts digitals i s’ha oblidat d’explicar una història interessant, sense èpica. Tampoc ajuda que Paul Mescal, el nou protagonista catxes, hagi realitzat la interpretació més plana i avorrida de la seva carrera. Què hi farem.
També tenim a les sales Cónclave, la proposta adulta i de luxe d’aquestes festes. Per començar és una cinta plena d’estrelles com Ralp Fiennes, Isabella Rossellini o Sergio Castellito. La temàtica, tangencialment, és nadalenca i religiosa: la mort d’un papa destapa molts misteris de l’Església durant la celebració del conclave de cardenals que haurà d’elegir un nou líder espiritual d’Occident. És un interessant thriller que demostra que hi ha moltes coses a canviar dins de l’Església catòlica i, sobretot, que de la gent tòxica i corrupta no ens salva ni Déu.
Aquest Nadal també ens arribarà alguna pel·lícula important que encara no hem pogut veure i, per tant, només esmentarem. Aquest és el cas de Mufasa, la continuació també en forma de preqüela d’El rey León que és l’aposta forta de Disney. El cercle de la vida torna, en aquesta ocasió, a la tràgica llegenda del pare d’en Simba, per compartir-ho amb les noves generacions (dintre i fora de la pantalla).
