Cada vegada que comença un nou curs no puc evitar pensar en Darío Giménez (“con G”), un dels primers professors que vaig tenir a la universitat. Les aparences enganyen i cap dels noranta aspirants a periodista que intentàvem trobar el nostre lloc en aquelles aules desfasades hauríem endevinat que, dècades enrere, aquell home esquifit d’orelles i nas prominents i somriure murri havia estat director de la revista Interviú. Ignorant el seu passat destacat en el periodisme d’investigació i denúncia, i també alguna polèmica que li havia costat el càrrec, rèiem dels powerpoints musicals plens de brilli-brilli i frases dignes d’aquelles tasses que destil·len felicitat per a principiants.
Tot ell era poc convencional. El primer dia ens va regalar deu minuts per “fer amics”. Un indiscret eufemisme per incitar-nos a fer contactes i, així, assegurar-nos més possibilitats a l’hora de trobar feina en un futur. Massa raó tenia. I massa poc els vam saber aprofitar. Com tampoc vam saber valorar les seves tècniques docents. De tant en tant se’ns emportava a la gespa a fer classe. Un dia ens va fer anotar en un tros de paper el motiu que ens havia empès a escollir aquells estudis. Ell en va treure conclusions a les quals nosaltres vam haver de donar forma d’exposició oral. No recordo què hi vaig posar, però va interpretar que estava “atrapada pel periodisme”. D’entrada em va semblar una idea més aviat negativa, com si no me’n pogués desenganxar. Una mena de condemna. Però a vegades els fets parlen per si sols i jo, des de ben petita, en presentava símptomes evidents. Aquelles entrevistes amb llibreta i llapis que vaig fer amb vuit o nou anys a alguns treballadors del càmping per saber com era el seu dia a dia. La intervenció en alguns Bons Dies de l’escola, un breu moment de reflexió amb tocs radiofònics. La insistència per fer de reportera en un informatiu que vam gravar en vídeo a tercer d’ESO el mateix any que vaig deixar enrere la meva timidesa crònica i em vaig llançar a presentar una festa davant de tot l’alumnat de secundària. O aquells butlletins de notícies que inventava a casa, amb sintonies incloses. Confesso que havia arribat a aprofitar un disc de Luis Miguel que la iaia Nico m’havia dut d’unes vacances amb l’Imserso. Els primers compassos musicals m’encaixaven, què hi farem.
Així que, potser sí, el periodisme em té ben atrapada des de fa temps. I sí, és molt difícil desenganxar-se’n, però qui soc jo per desafiar l’atzar?
Darío Giménez (“con G”) no va acabar el semestre. Va morir el 7 de gener del 2008, el dia que es reprenien les classes. Segurament no vam saber apreciar les seves lliçons ni les seves fórmules. Potser no ens va regalar normes i trucs per facilitar-nos la redacció periodística, però tenia molt clar què ens volia transmetre: “Un periodista ha de ser, per sobre de tot, una bona persona”. I això és el que ens va intentar ensenyar durant el mes i mig que vam poder gaudir d’ell abans que una pneumònia se l’endugués i, amb certa ironia, donés el cos a la ciència.
