Ep! No parlarem dels treballadors autònoms. Seguint amb la descripció del psicoanalista E. Erikson, quan comencem a ser autònoms, caminant i altres activitats (menjar sol, jugar, córrer, etc), ens allunyem de l’adult que ens mira i controla.
Per part del l’infant, aquesta autonomia suposa una “supervisió”, un control visual (i d’altres tipus, com ara anar a dormir, aixecar-se si caus, anar al col·le, etc.) i la possibilitat de ser valorat i/o “avergonyit” pels adults i per ell mateix i amiguets.
Aquesta autonomia provoca però el dubte sobre si “això que faig” és efectiu, bo, provocatiu etc., o estic aprenent a fer-ho bé i agrada als pares i a mi, i també de quina manera faig enfadar o no els demés.
La interacció entre el nen/a i els seu entorn, pares, amics, jocs, normes i demés, tenen un efecte alliberador i de donar seguretat, però també de límits estrictes o inadequats que provoquen vergonya i culpa.
El mateix Erikson ens fa fixar en com en aquest estadi tan primitiu hi trobem l’origen per a la catalogació del bé i el mal que es fa socialment amb les lleis i les organitzacions de les accions adultes i l’avergonyiment i càstig quan s’hi va en contra, com un procés que no està mai acabat del tot: sempre més haurem de valorar allò que ens dona més autonomia i allò que ens avergonyeix de nosaltres mateixos.
Els sistemes legals, la llei, està sempre en moviment millorant (o no) els sistemes de control i permissivitat de ens donem socialment. Aquests poden millorar quan els “nens grans”, els adults, són ben educats i culturitzats.
Així és com els infants aprenen el que poden i no poden fer i ho fan cada un “a la seva manera”, segons el seu caràcter i personalitat, ben diferent entre ells.
I així és com es fan avançar la societat i les lleis, quan representen el que creuen i acorden els ciutadans i ciutadanes sobre la llibertat, l’autonomia i sobre el grau de vergonya i la culpa quan hi ha errors o faltes.