CARE SANTOS (Mataró, 1970) ha escrit gairebé de tot, però cada cop més sembla trobar-se a gust en llibres de format voluminós i lectura que atrapi el lector i l’enganxi des del primer moment fins al final. És el cas de l‘obra que presenta aquests dies, definida com “apassionant i addictiva” i sense deixar de banda que Santos, amb molt d’ofici, és capaç d’explorar nous registres narratius, sent absolutament contemporània fins i tot quan fa gènere. Habitacions tancades, publicada per Planeta en català i en castellà alhora, barreja diversos ingredients i és una invitació a passar-s’ho bé llegint. L’autora planteja un ambiciós fresc narratiu, en clau de novel·la, en el qual s’alterna la investigació, la història, les emocions i les relacions humanes, amb el rerefons de tres generacions de la Barcelona del segle XX. Un nou graó en el treball literari de l’autora que sembla no tenir aturador en la seva capacitat narrativa. “A la convulsa i fascinant Barcelona del Modernisme, la matriarca d’una de les nissagues més prestigioses de la ciutat es disposa a organitzar el trasllat a la seva nova llar, un preciós palauet proper al naixent passeig de Gràcia. Les parets d’aquesta casa seran les guardianes silencioses d’unes vides plenes d’ambició, secrets inconfessables i passions ocultes”.
LOLITA BOSCH (Barcelona, 1970), vinculada a Cabrera de Mar i al Maresme, és una de les veus literàries amb més projecció del moment. Escriu en català i en castellà i la seva obra ha estat traduïda a nombroses llengües, alhora que recentment, amb Elisa K, s’ha adaptat al cinema. Bosch és tota una força tel·lúrica sobre el paper, que alterna en les seves obres la narrativa sense defugir la clau poètica o el discurs textual i experimental. Els seus llibres exploren l’univers personal i familiar, des d’una investigació constant del llenguatge i el punt de vista narratiu, trencant barreres amb el lector, que s’endinsa de ple en les seves creacions i travessa a l’altra banda del mirall narratiu. Lolita Bosch, molt cosmopolita a més, dirigeix el Col·lectiu Literari FU i edita el portal Nuestra Aparente rendición, sobre la violència a Mèxic. Ha publicat antologies d’altres escriptors –la més recent, Veus– i és autora d’obres com Qui vam ser, Insòlit somni, insòlita veritat, La família del meu pare i Això que veus és un rostre.També escriu per a joves. El seu treball més recent, però, en línia amb aquest Sant Jordi, és Ara, escric (Empúries), una obra de difícil descripció que reflexiona sobre la pròpia creació literària, el pas del temps i la memòria, i la voluntat de retenir allò que és únic i se’ns escapa.
 |
 |
 |
 |
 |
SÒNIA HERNÁNDEZ (Terrassa, 1976), autora vinculada al Masnou, ha alternat la poesia i la narrativa. Després de publicar els poemaris La casa del mar (Emboscall, 2006) i Los nombres del tiempo (DVD ediciones, 2010), i el recull de contes Los enfermos erróneos (La otra orilla, 2008), recentment ha estat seleccionada per la prestigiosa revista Granta en la seva llista dels millors escriptors en llengua espanyola menors de 35 anys i acaba de publicar la seva primera novel·la, La mujer de Rapallo (Alfabia). Aquesta darrera obra, excel·lent proposta per a aquest Sant Jordi, ha estat definida per la crítica com “un relat complex i ambiciós, que tracta de la traïció i la decepció, de la culpa i la responsabilitat, de l’amor com a bogeria i com a destrucció, de la impostura del llenguatge de la pell i de la impossibilitat d’arribar a la perfecció artística, entre d’altres coses més”. Amb La mujer de Rapallo Sònia Hernández ha teixit un nou fris en el seu treball com a escriptora, que avança al ritme precís, sense pressions editorials i buscant recuperar l’escriptura literària com a art, com a mitjà que expressa i diu coses i no com a producte de consum massiu.
D’altra banda, també bona mostra de la salut de les narradores del Maresme, Bel Olid (Mataró, 1977) rebia el premi Documenta de narrativa d’enguany per la novel·la Una terra solitària. De l’obra, publicada per Empúries, es destaca que és una història transgeneracional a la recerca del sentit vital i la identitat, alhora que combina “ruptura i tradició”.
I una altra narradora per a aquest Sant Jordi: l’escriptora Susana Hernández, de Premià de Mar, que va publicar fa uns mesos Curvas peligrosas (Odisea Editorial), novel·la negra que ha elogiat Lorenzo Silva i que s’inscriu en les normes i tradicions del gènere políciac, amb les aventures del tàndem policial integrat per la subinspectora Rebeca Santana i la inspectora Miriam Vázquez.
