Quan es va programar l’estrena de Barbie i Openheimer pel mateix cap de setmana a tot el món, ningú es podia imaginar que es convertirien en el fenòmen de l’estiu (però, en el fons, tampoc era tan difícil). Per un costat la mega promo de la nina de la Greta Gerwig en format ficció competia amb el retorn al cinema de Cristopher Nolan (i dels seus fans recalcitrants) en un nou gir a la seva carrera. Duel de titans també entre Majors: Warner vs. Universal (el cinema no ha canviat tant des dels seus inicis). Poc han trigat els publicistes de les dues productores en unir esforços amb l’aparició de l’etiqueta #BarbieHeimer. Pots lluitar contra el patriarcat (modelet rosa inclós) i, tot seguit, posar-te més seriós o debatre sobre la cursa atòmica en el mateix cap de setmana (o estiu). I viceversa. Les xifres de final de temporada impressionen: Barbie s’ha vist a unes 13.000 sales del món i ha recaptat més de 1.300 milions de dòlars enfront de les 8.500 sales i els 800 milions ingressats per Oppenheimer. Xifres que parlen dels interessos mundials i que, sens dubte, marcaran la direcció del cinema comercial de la propera dècada. No cal dir que aquest matrimoni de conveniència de blockbusters ha invisibilitzat petits films que també han passat pels cinemes com ara El regreso de las golondrinas, Godland o Las chicas están bien.
Les xifres anteriorment esmentades converteixen Barbie en la cinta més solvent de la Warner. Greta Gerwig, la seva directora, s’ha convertit en una de les més importants de Hollywood. Es podria dir que ha sabut fer un film cavall de Troia que critica el sistema dins del mateix sistema i n’ha sortit vencedora (amb l’inestimable recolzament del guionista Noah Baumbach). Gerwig realitza una intel·ligent crítica a l’heteropatriarcat amb l’ajut d’una nina criticada sovint per adoctrinament misogin. El més sorprenent és el debat sorgit (incendiari a les xarxes socials) a posteriori, sobre la masculinitat tòxica i la seva superació (a la vista està que, a petita escala, l’affaire Rubiales ha demostrat que estem molt lluny de tal fita). Una pel·lícula que redimeix Mattel i la passa a la banda del feminisme però, irònicament, l’empresa fagocita el missatge per vendre més nines. Neocapitalisme en acció, vaja.
Oppenheimer ha suposat la presentació d’un Christopher Nolan molt més polític que sembla haver deixat, de moment, les seves paranoies futuristes i carregades d’efectes especials. Amb el nou film s’acosta més a cintes com JFK, ja sigui en l’ús del format quasi documental (recreant les imatges de la història) amb dos objectius: criticar la cursa atòmica i debatre sobre l’ètica i el compromís dels científics. Pel camí oblida donar rellevància a les dones científiques (que n’hi va haver) i comet errors, voluntaris o no, com l’ús anacrònic de la més recent versió de la bandera d’Estats Units o la inexistent trobada entre Oppenheimer i Einstein. Petits detalls que no li treuen qualitat al film, però que han donat més d’un mal de cap a Nolan.
