“Cada generació reinterpreta els mites i les llegendes”

Quin tipus de llegendes agrupa El Maresme fantàstic?
Aplega les llegendes que fan referència als éssers fantàstics, és a dir, encantades, dones d’aigua, dimonis, bruixes, sants, marededéus, etc. Tots aquests éssers formen part de mitologies passades i presents, i en ocasions es barregen entre ells. Fins i tot en algun cas veiem una mateixa història evolucionar en el temps, amb versions pertanyents a èpoques diferents. Hem de pensar que cada generació reinterpreta els mites i les llegendes, i que per tant no podem aspirar mai a trobar cap història tal com fou concebuda originalment.

I al segon volum d’aquesta obra, quins mites s’hi podran trobar?
El segon volum és una mica més “terrenal”, ja que conté relats protagonitzats per éssers i fets històrics, que han passat també per la interpretació popular. Així, veurem assalts pirates, el naixement mític d’alguns dels nostres pobles, soldats de la guerra del francès, l’arribada del tren o fins i tot coneixerem llegendes de formació força recent, com algunes “inventades” al segle XIX. El segon volum, però, encara trigarà un temps a publicar-se.

Creu, però, que dos volums seran suficients per reunir tot el corpus llegendari de la comarca? Hi ha la possibilitat d’un tercer llibre?
El corpus llegendari de la nostra comarca és força extens, per això ha estat necessari dividir-lo en dos volums. Amb aquest treball s’ha pretès sistematitzar el corpus llegendari comarcal, però aquests tipus de reculls mai no poden ser considerats com exhaurits, sempre poden sorgir noves històries fruit de la recerca. Utilitzant les mateixes paraules de mossèn Jacint Verdaguer: “Són axò llegendetes del poble que cal arreplegarles totes”. No crec que es publiqui un tercer volum.

Vostè ja havia escrit molt sobre les llegendes del Maresme, com sorgeix la idea de publicar aquesta nova obra?
Els estudis etnogràfics, o de folklore no han tingut tradicionalment massa bona fortuna a la nostra comarca. El costumari i les llegendes, quan apareixen,  gairebé sempre tenen un tractament molt secundari, sovint en les monografies locals. A l’any 1999 amb l’amic Josep Miquel Modolell vàrem publicar el treball titulat Llegendes, fets i tradicions de la Serralada de Marina. Apunts per a una etnografia del Maresme. I malgrat haver estat un treball relativament difós, utilitzat fins i tot per alguns centres escolars, personalment no vaig quedar satisfet del tot amb el tractament excessivament parcial donat al tema llegendari, referit sobretot a la zona meridional de la comarca. I em vaig fer el propòsit de fer en el futur una sistematització fins allà on arribessin els meus coneixements.

Quin mètode segueix per recollir tota la informació?
El recull ha estat essencialment bibliogràfic, malgrat que també s’hi troba algun de caràcter oral. La recollida ha estat feta bàsicament a partir de les monografies locals, publicacions periòdiques com revistes o programes de festa major, passant per algunes edicions poc difoses editades en ciclostil. I aprofito l’avinentesa per agrair les atencions que he rebut per part de les persones que treballen a les biblioteques de la nostra comarca, excel·lents professionals.

Què ha suposat per a vostè la utilització de les noves tecnologies?  Han millorat la seva tasca de recerca?
Moltíssim! Amb la digitalització d’alguns fons antics, consultables per Internet, els documents es poden llegir tranquil·lament a casa. Mai s’invertirà prou en digitalitzar documents poc accessibles!

El seu interès per la història i les tradicions li ve de lluny? Com es va iniciar en aquest món?
La història i l’etnografia m’agraden des que tinc ús de raó. Tinc família a Galícia, on anava de petit alguns estius de vacances, i allò que s’explica de les històries a la vora del foc a l’antigor jo ho he viscut en pròpia pell, amb relats sobre dimonis, mouras… Vaig poder copsar que eren ben reals, que formaven part del món d’aquelles persones. Tot i que aleshores no ho entenia massa bé.
L’interès científic pel tema llegendari va venir molt després, en fer l’estudi arqueològic de la cova santuari ibèrica de les Encantades de Cabrera de Mar. En el decurs de la recerca em vaig trobar unes històries d’uns éssers llegendaris que semblaven relacionar-se amb el culte de dos mil anys enrere que es detectava allà. I a partir d’aquí vaig començar a recollir aquestes i altres llegendes.

Més recentment s’ha decantat cap a la investigació sobre les revistes de còmic. Creu que en aquestes s’hi troben els mites de la ‘modernitat’?
En part, sí. Però semblen uns mites més efímers, alhora que més personals i artificials. Les persones de la meva generació coneixen sobradament El capitán Trueno o El Jabato, que durant la infantesa ens van aportar, entre altres coses, les primeres lliçons d’ètica, d’història o de geografia de les nostres vides. Això quan no vàrem aprendre a llegir amb ells. Per contra, segur que la majoria dels joves assistents a l’actual Saló del Manga no els coneixen. Com nosaltres no coneixem els herois i heroïnes que ells admiren.

És una pena que l’actual situació econòmica hagi obligat a paralitzar la creació del projectat Museu del Còmic i la Il·lustració. Perquè el còmic és un patrimoni molt feble, i per tal que es conservi de manera adient s’ha de poder fer des del sector públic.

D’entre totes les llegendes que s’hi poden trobar a El Maresme fantàstic en té alguna de preferida?
Totes m’agraden, perquè reflecteixen la mentalitat dels nostres ancestres, i ens expliquen moltes coses entorn de les creences, les pors i els desitjos d’una societat que ja ha desaparegut. Si hagués d’escollir potser triaria les de l’àrea de Burriac-Montcabrer, perquè em són molt familiars i també perquè ens poden explicar algunes coses sobre les creences religioses precristianes.

Creu que els costums i el llegendari corren perill de perdre’s? Que som prou conscients del nostre passat i del nostre llegat cultural?
Si recollim tant el costumari com el llegendari, es posen per escrit i es divulguen, no desapareixeran. Però hem d’admetre que la societat que va generar totes aquestes històries ja no existeix, i que per tant la visió que tindrà una persona actual davant d’una història de bruixes mai no serà la mateixa que tenia una del segle XVII, quan aquests relats es tenien per verídics. Com s’ha dit, el patrimoni –en aquest cas etnogràfic– s’ha de recollir, no per tornar-lo a viure, sinó com a demostratiu del que vàrem ser.