‘Café Society’ és la nova pel·lícula de Woody Allen. Tots els seus ingredients ens fan pensar en el realitzador: triangle amorós, narrador, la indústria del cinema, Nova York, música Jazz, anys 30, nostàlgia… I, qui més, qui menys, ja es pot imaginar la pel·lícula que, per cert, està excel·lentment fotografiada per un Vittorio Storaro que defuig l’habitual to sípia de les produccions més melangioses d’Allen, com ara ‘Días de radio’. Les bromes del destí i de l’amor tornen a ser protagonistes d’un film que Woody Allen concep com a excusa per fer dir a un dels seus personatges la frase clau: “La vida és una comèdia escrita per un guionista sàdic”. El director concep una història mínima, vista mil vegades als seus films (un triangle amorós amb una dona jove en un dels seus vèrtexs) i acaba de relligar les seqüències amb la veu d’un narrador. Una fórmula que funciona però que a ‘Café Society’ esdevé massa funcional perquè al darrera dels personatges no hi ha res més, són massa plans malgrat que la pel·lícula ens vulgui explicar la veritat de la vida. Però, en el fons, què sabem dels protagonistes? Per què hauríem d’empatitzar amb ells? Allen planteja una situació que tothom pot reconèixer a base de tòpics però cal que com a espectadors li exigim més, no tot serveix. Per sort, ‘Café Society’ compta amb tres grans intèrprets que salven la papereta al director. Jesse Eisenberg, amb qui ja havia treballat a ‘A Roma con amor’, torna a donar vida a l’àlter ego d’Allen amb els seus tics més característics. Al seu costat trobem uns inspirats Kristen Stewart i Steve Carell. A Carell el podem veure en un registre més dramàtic de l’habitual però sense arribar a l’histerisme de ‘The office’. Kristen Stewart, per la seva banda, demostra amb aquest film que és una actriu més enllà de la fama que va aconseguir amb la nissaga de ‘Crepúsculo’.
