No descarto que en algun altre moment ja m’hagi referit a aquest instrument de metall, de so genèric tan característic i alhora tan personal. És ben sabut que no totes repiquen igual. Tot i que quan ho fan, alguna cosa indiquen. Hi ha qui, de tan absort, les sent tocar, però no sap on. També hi ha l’atent, que sap de quin mal en repica cadascuna. I el distret, que ni les sent. Així i tot, el que és del tot evident, és que no es pot estar a missa i repicant, per més que hom sigui diligent.
Com en altres cultures d’arreu del món, a casa nostra les tenim ben presents. Moltes d’elles batejades. Com la de Sant Honorat, que a dalt del campanar a cada estrebada movia el seu batall desesperat.
N’hi ha que toquen a morts. Les que anuncien casoris, que són les de boda, les d’alegria a tota hora. De grosses i petites. Avisadores de lladres. De solemnes. Les que allunyen tempestes. Les que ens reclouen a casa, amb el seu toc de queda. I les que amb el toc de foc, ens alarmen en cas d’incendi. I com no, que de poc me les descuido, les que marquen les hores.
Aquestes últimes, tampoc són oïdes igual per tothom. Hi ha qui se’n fa el sord i acaba fent sempre tard. El puntual, a qui li agrada escoltar el seu so, mentre espera pacient. El neguitós, que cinc minuts abans ja està patint a veure si sonen. El que es desperta quan toquen la seva hora per llevar-se. I com a qualsevol altre lloc, el torracollons, el queixós, el que sempre ha de rondinar per tot i vol fer-les callar.
Aquest últim, potser no sap, que campana que no sona, aviat s’arracona. I si fem caure la nostra història en l’oblit, ens mancarà memòria per evitar que a cada bugada acabem perdent un llençol i a cada repicada, una campana. Ja ens en van fondre una per fer canons, perquè repicava i cridava a sometent.
Ara més que mai, ara que cada cop són més als qui fan nosa les campanes, és quan pobres, cridaires o bergants, fills de lluita, o de calma casolana, ens cal recordar plegats el que ens deia Josep Maria de Sagarra en el fragment final del seu poema: “Se’ns menjaran segons la seva gana, però ningú pot ofegar-nos mai la Veu de la Campana”.
