La Juanita, la Teresa i la Montse han viscut tota la història de Can Sanpere i les acompanyem en una darrera visita a la fàbrica, ara que l’Ajuntament de Premià de Mar n’ha iniciat els tràmits per a l’expropiació.
L’última vegada que hi va entrar no tenia res a veure. La Teresa Casanovas no havia tornat a trepitjar la fàbrica de Can Sanpere des del 1998, quan va cessar la seva activitat fabril. D’aquest fet, fa 25 anys, però en fa deu que un moviment social va ocupar l’espai per reclamar que passés a ser públic. “Can Sanpere és del poble” és un lema que ha ressonat a Premià de Mar des del 2013. Durant tot aquest temps ha albergat diferents activitats i iniciatives, mentre es convertia en un centre social. El passat mes de maig es va iniciar oficialment l’expropiació de l’antiga fàbrica abandonada, aquella mateixa que va arribar a funcionar les 24 hores del dia durant tot l’any.
La Teresa Casanovas i la Juanita Mach van viure els inicis de la fàbrica, i també el seu final. Can Sanpere va ser el seu dia a dia de la Teresa i la Juanita durant gairebé cinquanta i quaranta anys, respectivament, però en mantenen viva la memòria. La fàbrica també va ser la primera feina de la Montse, la filla de la Juanita, que hi va treballar els estius. Ella era una dels “barrufets blaus”, com se’ls coneixia popularment, pel vestit que portaven els joves que treballaven a Can Sanpere.
Totes tres passegen per la sala on havien treballat, però ara ja no en queda res. Ho recorden tot amb detall, ganes i il·lusió, van estar-s’hi molt de temps, entre aquestes parets: “Treballàvem molt a gust, fèiem una feina que ens agradava de gust”, recorda la Teresa.
Durant molt de temps la sirena va marcar el ritme de vida dels veïns de Premià de Mar: “Sonava a les 7:45 del matí i a les 8 també, per marcar l’entrada del primer torn”, comenta la Joana. La fàbrica, al centre del poble, es complementava amb d’altres que formaven part de la indústria premianenca. Tot i això, “treballar a Can Sanpere era una sort. Era una bona fàbrica”, comenten la Teresa i la Juanita. Totes dues destaquen que es tractava d’un espai amb molta llum natural, un fet que marcava la diferència i les alegrava. També el sou era diferent: cobraven una mitjana de 950 pessetes setmanals, mentre que a altres empreses es cobrava al voltant de 700.
“Quan vaig entrar només hi havia torn normal, el de 8 a 12 i de 13:30 a 18:30, però van anar afegint les contínues i van fer torns, fins que n’hi va haver de nit i caps de setmana”, comenta la Juanita. Era una dels 350 treballadors i treballadores que Can Sanpere tenia al voltant dels anys 60. En aquell moment, la producció només s’aturava els festius i es començava a exportar internacionalment: sobretot es comercialitzaria amb els Estats Units i el Canadà. “També havíem treballat molt per França”, recorda amb ganes la Juanita, “a la combi exportaven per tot arreu i, si les botigues no tenien estoc, ho fèiem aquí i ho enviàvem”.
Per aquell moment, la producció de material militar ja anava a la baixa. Durant la guerra civil i la postguerra Can Sanpere s’havia dedicat al recobriment de les ales dels avions, a les caçadores d’aviadors i barques de salvament, entre altres productes. L’estrella, però, eren els paracaigudes, pels que fins i tot havien rebut condecoracions. Però els temps havien canviat i als 70 les teles destinades a l’exèrcit de l’aire no superaven el 20% de la producció total. “Sí que al principi havíem fet molts paracaigudes, però després vam fer de tot: cortines, edredons i tota mena de coses de casa”, comenta la Teresa.
En plena efervescència de Can Sanpere, es va fer evident que necessitava més espai. A Premià de Mar no hi havia suficient aigua per a la producció i s’acumulaven queixes dels veïns pel soroll i les vibracions dels telers. L’empresa es va traslladar definitivament a Hostalric el 1994, però amb els mateixos treballadors que anaven i tornaven cada dia d’un punt a un altre. La Teresa ho va fer durant deu anys: “Tenia cinquanta anys quan es van traslladar. El primer dia que vaig pujar a l’autobús cap a Hostalric vaig pensar que no tenia edat per anar-hi, però m’hi vaig jubilar”. La Juanita també va desplaçar-s’hi, però durant set mesos: “Estava als ordidors, una de les primeres coses que es van emportar. Van venir unes noies a aprendre, però com no s’aprèn a ordir en un trimestre perquè és complicat vaig anar-hi a ensenyar-les”, recorda que va estar fins a l’últim moment a la fàbrica de Premià de Mar.
Amb un canvi de paradigma, Can Sanpere ha tornat a quedar buit després de l’ocupació. Comença l’expropiació, “no sé què passarà, vols dir que ho arribarem a veure arreglat i en condicions?”, bromeja la Teresa a la Juanita. Ho tenen clar: “Que el que facin ho facin ben fet i sigui un bé pel poble”, comenten abans de deixar enrere definitivament la fàbrica.
