Molts autocars sortiren el passat 16 de març del Maresme cap a Madrid per anar a la manifestació amb el lema ‘L’autodeterminació no és delicte’. Des d’un d’ells, us oferim aquesta crònica d’un viatge reivindicatiu, d’una manifestació massiva i pacífica, d’un clam pel dret a l’autodeterminació, d’una exigència per la llibertat dels nostres presos polítics i exiliats.
Les vuit del matí. Autocar ple i tothom a lloc. Sortim puntualíssims. Res a veure amb un dels tòpics del país veí a on ens dirigim. Primera parada prevista, Saragossa.
L’autocar minora la marxa i pren el desviament per entrar a l’àrea de servei de Los Monegros. A petar d’autocars i cotxes amb estelades, llaços, samarretes variades de tantes i tan diferents manifestacions multitudinàries que duem a l’esquena. El groc tenyeix l’espai.
Mentre reprenem viatge, ens arriben notícies que la guàrdia civil fa controls i atura autocars de camí a Madrid. Cantem. El Virolai, El meu avi… De La Trinca, un bon grapat. De Lluís Llach, més d’una —com no podria ser d’altra manera—, L’estaca, La gallineta, País petit… Acabem amb Els segadors. De tant en tant ens avança algun cotxe fent sonar el clàxon mentre treuen mocadors grocs o estelades per la finestra.
Les dues i vuit minuts del migdia. Hem dinat. Entre mitja horeta i tres quarts, no més. 172 km. per Atocha. 1h 15’.
Ens segueixen avançant cotxes amb estelades. I molts altres que imagino han decidit fer el viatge de forma més discreta. No hi ha por, però sí un cert recel. Les consignes donades pels organitzadors són de no fer ostentació de simbologia en cas d’anar sols. L’experiència amb segons quins eixelebrats aconsella prudència. No és el mateix que viatjar a Brussel·les.
Ja hi som. A nosaltres no ens ha molestat ningú. Cap control. Tothom a terra. Ple a vessar. Ens afegim a la riuada de gent i enfilem cap a Atocha. El passeig del Prado ja està ple de gent. Així i tot, som tossuts i a Atocha hi manca gent. Amb prou feines aconseguim arribar a Neptuno. L’itinerari previst s’ha quedat petit. Els catalans hem respost un cop més a la crida a mobilitzar-nos per les nostres llibertats.
Les sis de la tarda tocades. Comença la manifestació.
Un vídeo que recull talls del judici farsa que hem vingut a denunciar, obre l’acte final. Minut de silenci per les víctimes de l’atemptat feixista a Nova Zelanda. Seguidament els parlaments. Elisenda Paluzie, Marcel Mauri, Meritxell Lluís, Antxon Ramírez de Alda, Óscar Reina, Jaime Pastor i Elena Martínez. Destacar el final del parlament d’Elisenda Paluzie, on després de citar a Vicent Andrés Estellés: “No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”, acaba amb un: “Persistim, lluitem, vencerem!” Els manifestants arrenquen amb crits: UNITAT, UNITAT, UNITAT! Impressionant el cant final de L’estaca amb tots els participants dalt l’escenari, els llums dels mòbils resplendents i les estelades onejant. I som a Madrid. Pell de gallina.
S’ha acabat. Marxem amb la dada de participació donada pels organitzadors: 120.000 persones.Hi ha una consigna que fa fortuna, sobretot quan es passa a la vora dels cotxes de la Policia nacional: “Hemos venido a despedirnos”.
Quarts de deu de la nit. Deixem la capital del regne per a tornar a l’anhelada república.
Una de la matinada. 307 km per arribar. Gairebé tothom fa el que pot per dormir una mica. Ens avisen per megafonia que farem una paradeta tècnica de 10 minuts. Les estacions de servei estan col·lapsades.
Dues i tres minuts, enfilem directes cap a casa.
Cinc i sis minuts. Premià de Dalt, Parc Felicià Xarrié. Ja hi som. Baixem de l’autocar encarcarats, però amb més força que el dia abans en marxar cap a Madrid. Els hem demostrat un cop més de què som capaços els catalans. Ja poden jugar com més els hi plagui a falsejar les xifres, que els qui hi hem estat —i a la comparació de les imatges publicades em remeto— sabem que érem molts, molts més, que no pas els que es van congregar fa unes setmanes a la plaça Colón, amb PP, C’s i VOX.
