Primers d’octubre i ja comences a fer les primeres valoracions. Valoracions de tot allò que ja fa unes setmanes, o a hores d’ara un mes, vares iniciar. La feina, els estudis, el gimnàs, aquell curs d’anglès que creus que tindràs temps de fer entre portar els nens a l’escola i anar a comprar, en són un exemple de la desena d’activitats a les que també t’has inscrit. El mes de setembre és com el gener: ple de propòsits, de crisis econòmiques familiars però d’energia positiva després de les vacances. Però com a l’hivern arriba el febrer, a la tardor arriba l’octubre: temps de valoracions. És aquell moment en què creus que no t’hauries d’haver apuntat a aquell curs de cuina que només et porta maldecaps. El moment en què ja has d’entregar els primers treballs a la universitat i quan els nens comencen a portar deures a casa. Quan s’agafen els primers refredats i quan t’adones que la llibreta del banc ha reduït considerablement la xifra per les inscripcions i pagaments dels cursos. Quan les reunions a la feina s’han triplicat i el correu electrònic treu fum.
Arriba la tardor, els dies són més curts i tendim a deprimir-nos. Però també és l’octubre el moment d’avaluacions positives. Un positivisme lligat al canvi de temps, a l’adaptació a la rutina i a l’acceptació d’aquesta. Veus que pots i tires endavant. Malgrat l’estrès, i els despropòsits que ja has decidit no assolir, amb el cap ben alt t’adones que realment la teva vida és aquesta. La de tenir cinquanta mil coses al cap, la de no trobar un lloc a l’agenda per parar-te a descansar. La de barrejar els somnis i els hobbys amb la feina. Però, “què coi!”, ens diem, si la vida són dos dies i un d’aquests plou, per què desaprofitar-ho? I t’atures, valores i crides ben fort: aquesta és la meva vida, perquè així jo ho he volgut.
